Remuntada animada. Ahir el Camp Nou va ser una grada d’animació de 95.000 individus. Tant se val d’on venim, quan toca el soci i aficionat del Barça anima com s’ha d’animar, el clam del sud o del nord el suport arriba als jugadors i dignifica el més que un club. No cal invents artificials per canviar una dinàmica centenària. El barcelonisme anima a la seva manera perquè també és més que una afició d’un país que és com és. Si volem incorporar amb calçador iniciatives d’altres indrets correm el risc d’errar-la. I més si es posa en perill un dels valors més dignes aconseguits durant l’etapa presidencial de Laporta: l’eradicació de la violència de l’Estadi. Rosell ha jugat amb foc i s’ha cremat, amb conseqüències imprevisibles per la seva credibilitat. Perdonem qui s’equivoca, però no qui menteix.

Remuntada amb xandall. La victòria també és de Jordi Roura, l’home que ningú li va dir que estava cridat per entrenar el millor equip del món, només amb una clàusula, impensable a priori, que el primer entrenador recaigués d’una greu malaltia. A la pressió emotiva de tenir lluny i malalt el seu amic Francesc Vilanova, Roura s’ha trobat atrapat a l’epicentre de l’histerisme que associava tres mal resultats al seu xandall. Un equip no funciona sense entrenador, ben cert, però l’equip va dir que volia Roura mentre Tito es recuperés, un compromís que la majoria semblava haver obviat en els darrers temps. Quan feia mofa del xandall de Roura, també feia mofa del xandall de Messi i companyia.

Remuntada pels bocamolls cavernaris, que s’han menjat amb patates els pronòstics de final de cicle, un desig que han repetit desenes de vegades en el darrer lustre. La recentralització de l’Estat espanyol no és només política i econòmica, també ha de ser esportiva pels partidaris de la una y grande. Doncs els tocarà esperar. Un equip que ha meravellat el món amb el seu futbol no se l’enterra cridant en tertúlies de mitjanit ni amb titulars de premsa antibarcelonista. Un equip se’l pot enterrar al camp, però no amb la feblesa moral de comentaristes que han substituït els arguments per l’escuma rabiosa.

Remuntada moral per un país, Catalunya, que viu la incertesa d’un present castigat per retallades que impossibiliten progressar adequadament. No, la remuntada d’ahir no arreglarà la crisi col·lectiva d’un poble, però com a mínim no l’empitjorarà, que ja és molt. La moral de l’equip és una bella metàfora d’allò que com pitjor estem, amb esforç, determinació i convenciment ens en sortirem. I si anem junts, més. I si ens llevem ben d’hora ben d’hora sense retrets, també. Som imparables si ens ho creiem. Com l’equip de Roura i Vilanova i de Guardiola... de la cultura de l’esforç i de la dignitat.

No han tornat perquè mai no han marxat.