Els psicòlegs expliquen que, igual que quan estàs content els músculs de la cara saben que han de somriure, també es produeix al contrari. Si una persona s’esforça a somriure, a través d’un procés de propiocepció, es produeix l’efecte invers i són els músculs de la cara els qui envien la informació al cervell i li diuen que s’ha de posar content.

Amb els missatges #NoTincPor i #NoTenimPor passa una mica el mateix. Que ja sabem que la processó va per dins i que un pèl de por sí que hem passat i que no és tan fàcil, però ens esforcem a ser positius per poder sobreposar-nos-en. Uns missatges que els darrers dies hem vist a xarxes socials, a cartells, guixats sobre el paviment de La Rambla i gairebé tatuats al front de tots i cadascun de nosaltres. Sobre aquesta actitud es referia el president del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, Alfred Bosch, en unes declaracions a televisió 48 hores després dels atemptats a Barcelona i Cambrils. El títol d’aquest article, “hem apostat per la vida” és manllevat, precisament, d’aquella intervenció de Bosch.

Una resiliència, la de deixar enrere la por, la d’apostar per la vida, que mostren que Catalunya s’ha fet gran. A cops i manotades, però s’ha fet gran.

Primer de tot perquè la societat s’ha fet més crítica. Només calia obrir Twitter o qualsevol xarxa social hores després dels atemptats per veure com els mateixos ciutadans desacreditaven aquells periodistes que intentaven donar exclusives poc creïbles i aplaudien la informació facilitada pels Mossos d’esquadra. Potser per primer cop, la gent volia informació veraç més que no pas rapidesa. El Col·legi de Periodistes, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i el Grup de Periodistes Ramon Barnils van publicar els seus consells i recomanacions sobre la cobertura periodística d’actes terroristes i la ciutadania va compartir els documents centenars de vegades, demanant als mitjans dades i no suspicàcies. Informació i anàlisi, no morbositat.

La societat també s’ha fet més justa. Mentre des d’algunes bandes s’ha volgut culpar l’ajuntament i, en concret, l’alcaldessa Ada Colau per no haver col·locat pilones a la Rambla, moltes persones han entès que si els terroristes volien fer mal, l’haguessin fet d’una altra manera i a un altre lloc, amb pilones o sense. Tampoc no han volgut saber res de la notícia que ahir es publicava que Jaume Asens, tinent d’alcalde de Barcelona per En Comú Podem, i Benet Salellas, diputat de la CUP haurien defensat fa uns anys alguns dels actuals presumptes terroristes. “I què?”, ens preguntem els que estem a favor de l’estat de dret. Fins i tot aquestes persones es mereixen tenir una defensa. Perquè si no, ens convertim en ells.

La majoria de catalans no han caigut en la trampa de tractar tots els immigrants i refugiats musulmans de terroristes i el #volemacollir continua més viu que mai. Que fos d’una altra manera seria tan absurd com titllar tots els cristians de nazis. I la societat també és més justa perquè hem sabut reconèixer a mossos, equips d’emergència, metges, psicòlegs i traductors la seva feixuga tasca.

Per últim, la societat també ha esdevingut més exigent. Anirem a la manifestació de dissabte, és clar. Però no com ells volen, no amb uns monarques que s’han fet fotos a l’hospital amb nens ferits encapçalant la marxa. La societat (començant per la CUP) ha dit que no. Que no ens representen.