La generació enlluernada per l'NBA que va créixer enganxat a les narracions de Ramón Trecet a TVE no ha oblidat aquell primer play-off que es va retransmetre a l'Estat, els Lakers-Pistons del 1988. Set duels que van ser set batalles, amb el Forum d'Inglewood bullint en els partits decisius, i Isaiah Thomas i el seu turmell inflat resistint l'envestida amb somriure de Magic Johnson. Els Lakers eren la franquícia de moda, perquè volaven i es divertien, i els Pistons assumien el paper de rival arquetípic, dur i desagradable. Les finals ho tenien tot. I el títol es va quedar a Los Angeles.  

L'operació d'expansió de la lliga més enllà de les fronteres dels Estats Units que havia imaginat David Stern s'estava consolidant. La rivalitat Magic-Bird havia guanyat actors secundaris per fer més atractiva la competició, a l'espera de l'explosió definitiva de Michael Jordan i els seus Bulls. El magnetisme del bàsquet espectacle es traslladava a les carpetes i empaperava habitacions de nens que imaginaven jugades en patis i garatges, ignorant l'arribada imminent de l'adolescència. Eren els finals dels 80 i les estrelles de l'NBA brillaven arreu.

Jugar a la millor lliga del món semblava inabastable. Els qui ho intentaven des d'Europa havien de reunir talent i paciència, perquè els esperaven rols secundaris. Eren els temps d'exploradors com Fernando Martín o Drazen Petrovic, precursors obstinats per competir que tindrien relleu multiplicat en les dècades posteriors. Pau Gasol va arribar a l'NBA quan la lliga ja es nodria de forans i els valorava, però va esbotzar murs a l'esprint. Posició noble al draft com a targeta de presentació, millor rookie de l'any el primer curs, accés al club restringit dels all-star i jugador franquícia de Memphis Grizzlies, mèrits que el van conduir als Lakers per protagonitzar els anys daurats de la seva carrera.

La complicitat amb Kobe Bryant i el convenciment de ser un jugador determinant van diluir els dubtes dels escèptics que encara hi havia a l'NBA, els mateixos que el van assenyalar com un jugador tou en les finals perdudes amb els Celtics en el primer curs a Los Angeles. Després arribarien dos anells de campió -el segon per desfer el malefici de Boston- i l'accés a l'olimp, sense discussió. Ja era un jugador respectat en el grup selecte dels millors, palmarès que va engreixar amb la selecció espanyola (un Mundial, tres Eurobaskets, dues plates olímpiques contra els Estats Units i una més de bronze) i que tenia com a apèndix el Barça (tres lligues ACB i una Copa del Rei).

El millor Pau Gasol va ser un jugador tan dominant que no s'hauria arrugat davant cap de les estrelles que projectava la veu de Ramón Trecet en aquells anys idealitzats del showtime. Per això els Lakers han col·locat el seu número 16 al costat del 32 de Magic o el 42 de James Worthy, icones de l'etapa d'eclosió del mite púrpura. De la mateixa manera que la millor selecció espanyola de la història s'explicarà sempre a partir de l'ala-pivot de Sant Boi de Llobregat, punta de llança d'una generació carregada de talent i ambició. 

A Pau Gasol no se li ha discutit l'ascendent i tampoc se li han escatimat dosis d'admiració. Però, des de Catalunya, l'anàlisi de la figura sempre ha anat acompanyada d'una remor d'estima distant. La condició d'icona de la selecció espanyola -volgudament propagada pels altaveus de Madrid sense projectar la seva condició de català-, les relacions llaurades amb el poder estatal -com la proximitat amb la Zarzuela-, la projecció només esporàdica de la llengua catalana i el palmarès incomplet amb el Barça -aquella apendicitis que va frustrar l'Eurolliga del 2001 i la derrota en la final four europea del 2021 són espines clavades- podrien explicar que el reconeixement des de casa hagi estat incomplet. A Pau Gasol no l'hem estimat prou. Ha arribat el moment de reconèixer-ho i demanar disculpes. Els elogis s'han de despullar de complexos, encara que sigui tard.