Aquesta i no d'altra és la sensació personal d'ençà que va començar la crisi. I és aquest un sentiment compartit. He tingut l'ocasió de comprovar-ho durant les llargues i interminables sobretaules nadalenques. Mentre menjaven torrons, un cosí em comentava: recordes quan érem jovenets i volíem canviar el món? Què ens ha passat? La por ens ha llevat la voluntat de lluita i ara què?  

Ara ja no volem canviar res, volem, simplement, no perdre la feina, poder seguir anant al cinema un vegada a la setmana, omplir la nevera, pagar la hipoteca del pis i, potser, i només potser, que ens deixin seguir vivint la nostra monòtona rutina diària. Per defugir de la realitat hem deixat de llegir els diaris, sortegem tan com podem les notícies del migdia i del vespre, comprem més que mai llibres d'autoajuda i procurem distreure'ns amb qualsevol pel·lícula poca-solta que ens posin davant dels ulls. No volem saber perquè pensem que la ignorància ens eximirà. I encara que sabéssim, que ens ho expliquessin, seria creïble? Ens dirien la veritat? Tenim la sensació que ens han aixecat la camisa. Que les virtuts com l'honradesa, la defensa de la veritat, l'honorabilitat i el proïsme no cotitzen en la borsa de les mediocritats. I actualment sembla que la mediocritat ens arrossega de manera inexorable. I el pitjor de tot és que no aprenem. Tants llibres d'història i tantes reflexions escrites i continuem ensopegant amb la mateixa pedra. La por que ens fa esclaus i que és l'eina més eficaç per a la submissió d'un col·lectiu. La frase de moda és: “Estic acollonit!”.  

Víctimes, massa víctimes d'un sistema que cal canviar com un mitjó. Convidats de pedra a una festa on els que tallen el bacallà juguen impunement amb el nostre present i futur. I submisos ens entretenim regalant la nostra privacitat a Twiter o Facebook, perquè ens fan sentir importants. El meu cosí tenia raó. Volíem canviar el món i hem estat incapaços fins i tot en donar el primer pas. Hem fracassat i ara n'estem pagant les conseqüències.