"Les armes les carrega el diable!", advertien els oficials a les casernes als soldats de lleva amb menys experiència. "Les hemeroteques les carrega el diable!", avisen els assessors als polítics, tot instant-los a extremar la prudència a les entrevistes. Lògicament, els adversaris i els periodistes tenim tendència a recordar-los què havien dit en campanya i què van acabar fent després amb el vot al sarró. Des de Zapatero amb el seu "apoyaré" l’Estatut del Parlament en aquell tancament de campanya de les catalanes de 2003 al "doneu-me 68 escons i faré la independència" d'Oriol Junqueras el 2013, passant per Carles Puigdemont afirmant el 2017 que el referèndum de l'1-O i les lleis que el sostenien serien "vinculants" o Pedro Sánchez jurant i perjurant que derogaria la llei mordassa i la reforma laboral del PP. No hi ha polític de primera línia que no tingui morts a l'hemeroteca.

A les passades eleccions municipals l'hemeroteca va jugar una mala passada a Ada Colau. A l'entrevista amb Nació, que encara ara circula per les xarxes, ens va dir que si en lloc d'ella guanyava Ernest Maragall, i Manuel Valls li oferia els vots per barrar-li el pas a un govern independentista no els acceptaria. Que ella no es prestaria a fer "operacions estranyes". Però els va acabar acceptant perquè Jaume Collboni va pressionar i els comuns temien pel seu projecte polític si la seva líder era apartada de l'alcaldia. La vergonya inicial d'alguns dels seus seguidors i col·laboradors —comparable amb la que van sentir els perfils més unilateralistes de Junts quan van fer presidenta de la Diputació de Barcelona a Núria Marín en ple judici al Tribunal Suprem— s'ha esvaït amb el temps. Maragall tampoc ha estat agressiu a l'hora de brandar una maniobra animada per l'establishment de dins i fora de la ciutat que el va situar en un rol d'oposició del que, per causes endògenes i exògenes, no n'ha tret tot el profit que li calia en aquest mandat.

Ara, de frases també els en podem trobar als candidats. Trias ha aventurat que si és segon no serà alcalde, Collboni que se n'anirà a l'oposició si no guanya, i Colau s'ho mira tot plegat amb el temor de qui, si no guanya folgadament, pot acabar sent víctima d'una operació similar a la que li va donar un segon mandat: Qui amb l'espasa mata, amb l'espasa mor. En aquest cas amb Daniel Sirera fent de Valls. Al candidat del PP no el trairà cap hemeroteca perquè ja d'entrada va dir que l'alcaldessa i Maragall ja es podien oblidar d'ell, però que estava disposat a donar els seus vots al PSC o a Junts. En aquesta campanya els candidats han intentat, però, abonar-se a la prudència i, amb un punt d'esportivitat, tots semblen preparar-se per acceptar que l'hemeroteca hi és per burlar-se'n, que l'endemà de les eleccions cadascú farà el que vulgui i pugui.

Per això molta gent anirà diumenge a votar sense saber on acabarà el seu vot malgrat haver sentit crides contundents i unànimes al vot útil aquest divendres. Si pot servir per apuntalar una sociovergència, un pacte independentista, un tripartit d'ordre o bé un d'esquerres, o si directament no valdrà per res perquè el rebrà l'àmplia nòmina de forces polítiques rellevants que no arribaran al 5%. No hi ha un guanyador clar i tothom amaga tant com pot les cartes. Per no tenir hipoteques l'endemà i perquè el que es pacti a Barcelona pot decantar també acords a altres grans ajuntaments, diputacions i la presidència del Parlament, vacant des que se li va retirar l'escó a Laura Borràs arran de la seva condemna per prevaricació i falsedat documental.  

En els anys més intensos del procés la política de pactes estava més clara, tot semblava més senzill. Tant que de la complicació final encara hi ha qui no se n'ha refet i qui ara passa la frustració com pot, fins i tot amb crides a l'abstenció o el vot nul que, si fan forat, alegraran la nit de diumenge a Salvador Illa. L'actual context de trencament de blocs i fragmentació demana un cert plus de confiança en els polítics —en tots ells, no només en els independentistes— per la gestió posterior dels suports a les urnes. No sembla que la campanya, amb Colau amb triomfalisme i victimisme a parts iguals i en excés, Collboni abonat a l'oportunisme de fer-se seus els actius i fugir dels passius, i uns candidats independentistes que no han engrescat gens capgirin la desafecció. La situació està més renyida que mai, però les enquestes apunten que votarà força menys gent que fa quatre anys, quan ho va fer el 66%. És per pensar-hi. Tal vegada a tots plegats els hauria convingut fugir dels discursos maniqueus i tenir una mica més de respecte a les hemeroteques.