Com que és impossible, en un simple article, citar tots els personatges que, durant el traspassat 2016, han contribuït al descrèdit de la política, m'he pres la llicència de parlar-vos de dos individus que comparteixen cognom i espai al Congrés espanyol. I ho faig el Dia de Reis, amb el desig que ses majestats els omplin d'un carbó tan negre com la seva manca de vergonya.

El primer: durant el passat mes de febrer, Hernando (Rafael), portaveu del PP al Congrés de Diputats va exigir públicament diverses vegades a Rita Barberà que "prengués mesures i donés explicacions clares" pels casos de corrupció que van afectar nombrosos regidors i assessors del seu partit mentre Barberà va ser alcaldessa de València.

El mateix personatge, el 24 de novembre passat, un dia després del traspàs de Rita, va carregar contra la premsa, acusant-la d'haver estat la culpable de la mort de la dirigent popular i obviant que havien estat ell i els seus companys (Javier Maroto va acusar Barberà de no tenir dignitat i Cristina Cifuentes d'estar mancada d'ètica) qui més havien humiliat l'antiga alcaldessa. "Nosaltres la vam apartar per evitar el seu linxament, però les hienes la van seguir mossegant", va dir Hernando (Rafael). Sense comentaris...

El segon: durant els onze mesos de bloqueig polític a l'Estat, si una persona, a banda de Pedro Sánchez, va encarnar el no del PSOE a Rajoy, aquesta va ser Hernando (Antonio), el portaveu del Grup Socialista al Congrés.

Entre moltes altres intervencions, el 9 de juny passat deia que nosaltres "no facilitarem un govern del PP ni per activa ni per passiva". I uns dies més tard afegia que no "donarem suport al PP ni ens abstindrem. Nosaltres serem coherents i no ens desdirem 48 hores després de les eleccions del que hem dit durant tota la campanya".

El 13 de juliol, Hernando (Antonio) continuava afirmant que "el no a Rajoy és definitiu", i el 30 d'agost, durant el debat d'investidura del candidat popular hi sumava que "els socialistes no tenim ni una sola raó per donar la nostra confiança a Rajoy".

Però després del cop d'estat contra Pedro Sánchez, la seva mà dreta va fer bo aquell rumor que deia que Hernando (Antonio) sempre sobreviu a totes les crisis i que, després de cada una d'elles, invariablement queda més a prop del poder.

Així doncs, l'escuder del defenestrat secretari general fins aquell 1 d'octubre, el flagell del PP i rotund defensor del no és no, va passar de la nit al dia a convertir-se en l'home de confiança de Javier Fernández, president de la nova gestora.

I no només això, perquè Hernando (Antonio) va esdevenir el màxim defensor de l'abstenció del PSOE per fer president Rajoy i, també, en l'assot d'aquells que van intentar mantenir una mínima coherència votant no a la investidura del candidat popular.

"Els socialistes hem de complir amb un deure: que acabi el temps de la política dels partits i comenci el temps de la política dels ciutadans [...] Avui Espanya ens necessita, i no volem que els seriosos problemes dels espanyols estiguin desatesos per l'egoisme dels partits", va reblar Hernando (Antonio) per justificar el suport indirecte a Rajoy.

Vaja, en línia amb aquelles paraules de Susana Díaz sobre que els socialistes "no somos ni buenos ni malos, ni de derechas ni de izquierdas". I després el dolent és Gabriel Rufián! Sense comentaris...