Finalment arribarà la Gigafoto abans de la independència i abans que hagin il·legalitzat l'Assemblea Nacional Catalana. Potser així algú entendrà que no hi ha prou presons per encabir-hi tothom que es va donar la mà amb alegria al llarg de quatre-cents quilòmetres. Però seguiran tancats en banda, perquè això, com gairebé tot, és una qüestió de voluntat. Els qui encara no ens han entès és que no ens volen entendre.

El poeta Vicent Andrés Estellés ens ho va dir ben clar: “No et limitis a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu.” El que no deia Estellés és que, a l'hora de baixar al carrer i arromangar-se, hi ha diversos graus d'implicació. Hi ha els qui baixen al carrer plogui o nevi, els qui mirem el temps que fa des de la finestra abans de decidir-nos a baixar, i els qui es queden còmodament asseguts al sofà, tuitejant conyetes contra els qui fa hores que són al carrer aguantant la pluja o el vent.

La Via Catalana va ser possible sobretot gràcies als voluntaris de l'ANC, uns individus admirables que fan feina sense fer soroll, que empenyen amb la confiança que això sortirà bé i que no es desanimen per més contratemps que hi hagi. El futur de Catalunya depèn d'aquesta gent, perquè són ells els qui ens arrossegaran a manifestar-nos tant com calgui en nom de la llibertat. (Els criticaires de sofà no els arrossegarà ni Déu, i potser millor: hauríem de tendir a allunyar-nos de les persones que ni fan ni deixen fer.)

Sí, d'acord, avancem amb pas ferm cap a la independència gràcies a la força de tot un poble en moviment. Però n'hi ha que no paren ni per sortir a la foto. Els herois anònims del procés seran els qui, a la Gigafoto, sortiran moguts.