Ha mort el duc blanc. Ha mort David Bowie.

Just la setmana passada, el dia que complia 69 anys publicava el seu 25è àlbum, un excel·lent disc titulat Blackstar. Dos dies més tard ens despertem amb la trista noticia de la seva mort després de 18 mesos de lluita contra aquell mal que tot s’ho emporta sense compassió: el càncer.

Ara toca escoltar el nou disc en un bucle infinit i la resta de la magnífica discografia de Bowie, que va ser capaç de renovar-se constantment, per tenir-lo en el record i corroborar una vegada més (o descobrir potser) que era, és i serà un dels grans genis de la música universal.

La notícia de la mort del cantant britànic m’ha remès directament a la meva pròpia realitat: el meu pare acaba de complir 69 anys i, com Bowie, fa mesos (molts més de 18) que lluita conta la mateixa estúpida malaltia. Però ell no té un ull de cada color ni sortirà a les noticies per la seva malaltia.

Més que un homenatge a Bowie i al meu pare, que també, aquest article vol destacar la valentia dels malalts de càncer i els seus familiars, herois anònims que lluiten (i lluitem) cada dia contra aquest enemic desconegut que tant ens espanta i desespera.

A la meva família (com a moltes més arreu) ens espera un any difícil. Jo buscaré consol a la música i segur que Bowie m’ajudarà amb cançons com Heroes, que diuen coses tan boniques com aquesta:

Encara que res ens mantindrà junts.
Podríem robar temps,
només per un dia.
Podem ser herois, per sempre més.
Què hi dius?