El règim iranià dels aiatol·làs és políticament infecte i moralment repugnant. Ara bé, fa un mes no representava cap amenaça seriosa per a la seguretat internacional. I la manera d’ajudar a les forces opositores democràtiques –amb fort protagonisme de les dones joves– en cap cas passava per entrar en un escenari bèl·lic descontrolat que referma un nacionalisme que gestionat pels aiatol·làs ofega tot espai crític. Però l’objectiu de la guerra declarada per Trump i Netanyahu (o, millor Netanyahu i Trump) no ha estat portar la democràcia a l'Iran. La democràcia no està a l’ordre del dia. Ni a Iran, ni a Veneçuela, ni a Cuba.
Per altra banda, en aquest conflicte, els interessos de Trump i Netanyahu no són del tot coincidents. Tampoc dins del moviment que va portar per segona vegada Trump a la Casa Blanca tothom comparteix el deliri bel·licista de l’Emperador boig. En aquest sentit, la dimissió de Joe Kent, el cap de Contraterrorisme, és molt il·lustrativa de la fractura entre Trump i un sector rellevant del moviment MAGA. Entre altres raons perquè Kent ha plegat denunciant explícitament les pressions d'Israel i del potent lobby pro-israelià nord-americà.
Amb la conducta pròpia d’un abusador de pati d’escola, Trump és fatxenda i prepotent; valent amb el feble i covard amb l’igual o amb qui li sap plantar cara. Però Trump només és el catalitzador momentani d’un moviment de llarg recorregut. Un moviment amb diferències internes significatives però unificat per una visió i un programa autoritari, il·liberal i plutocràtic. Hi ha dos llibres que, conjuntament, ajuden a entendre els seus principis ideològics, polítics i programàtics. Al primer ja m’he referit en un article anterior: The Sovereign Individual: How to survive and thrive during the collapse of the welfare State (1997) de William Rees-Mogg i James Dale Davidson.
El segon llibre és The Dark Enlightenment (2012), de Nick Land. A banda de Nick Land, que és considerat el pare intel·lectual de la branca més extremista i tecnològica, alguns dels representants més rellevants de la Il·lustració Fosca són: Curtis Yarvin (teòric que va encunyar gran part del vocabulari del moviment i va establir les bases de la crítica a la democràcia liberal), Michael Perilloux (conegut per les seves propostes sobre la reorganització dels estats en entitats privades), Peter Thiel o Patri Friedman (net de Milton Friedman).
Aquest moviment rebutja la democràcia i el progressisme, apostant per estructures jeràrquiques i autoritàries. Creuen que la igualtat social és un mite i defensen la gestió de l'Estat com si fos una empresa privada eficient. Critiquen el que ells anomenen "La Catedral" (conjunt d’universitats, mitjans de comunicació i administració pública) per considerar-lo una eina de propaganda que limita el que anomenen “llibertat real”. La llibertat il·limitada dels nous senyors tecno-feudals.
És cert que Trump pensa estúpidament i actua com un descerebrat, però aquest no és l’únic problema. El problema de fons és la proposta social distòpica que impulsa el moviment que l’ha catapultat a la presidència de la primera potencia econòmica i militar del món. La imatge del mico pilotant l’avió podria ser descriptiva del cul-de-sac al qual estan portant al món Netanyahu i Trump... si no fos que qualsevol primat superior en llibertat demostra més equilibri emocional, més empatia social i més sentit comú que el que exhibeixen l’actual inquilí de la Casa Blanca i el seu còmplice local.
Tal faràs tal trobaràs! Incendiar (encara més!) el Pròxim Orient era una insensatesa colossal, però ja hi som. Una vegada més, l’error de càlcul ha estat groller i les conseqüències del conflicte ja no són previsibles o controlables. No serà una “guerra llampec”. El control del temps i l’espai ja no el té Trump. El món avui és pitjor del que era fa un mes. Els riscos i la incertesa molt més alts.
Recentment, Richard Bookstaber ha publicat un article al New York Times, que després de comparar la crisi del 2008 amb l’escenari que s’està dibuixant, conclou així: “Aquesta vegada el risc no rau en l’enginyeria financera. El problema radica en que el sistema financer s’ha vinculat a les vulnerabilitats del món físic -xarxes elèctriques, aigua, terra, cadenes de subministrament- i ha creat perills que els mercats no tenen temps per analitzar. Els nostres models per a detectar riscos es basen en els preus, la volatilitat i les correlacions; no tenen instruments per llegir una falla de la xarxa, una sequera o una cadena de subministrament tallada. Quan els senyals d’alarma apareguin en les dades dels mercats, el mal ja estarà fet. Els riscos físics de l'Iran, Taiwan i l’auge de la IA estan reemplaçant els riscos financers que existien abans del 2008. Sens dubte, prefereixo els financers. El risc financer només afecte els preus. El risc físic afecta el mon”.
La crisi econòmica que sembla apropar-se es pot veure accelerada i agreujada per la irresponsable aventura militar en l'Iran. Ara, com fa un segle, la foscor de l’extrema dreta ens aboca al desastre i la tragèdia. I ara, com fa un segle, molts dirigents adscrits a la tradició democràtica opten per mirar cap a una altra banda o blanquejar i minimitzar el problema. La crònica històrica fou lògicament severa amb tots ells. Tan severa com ho serà amb els intel·lectuals o polítics que avui no sàpiguen adoptar l’única actitud digna davant el feixisme en qualsevol de les seves formes o variants: la denúncia i l’oposició frontal.