El pare. El pare del pare. El fill, la filla. Dijous els vam conèixer a tots. Els que encara hi són i els que ja no. Quin goig fan les xarxes socials el Dia del Pare. Dedicatòries i somriures a dojo. Tot són bones paraules i records plens de felicitat. El millor pare del món, l’exemple a seguir, el referent. Cap retret, gràcies a tu, m’he convertit en la persona que soc ara. L’home valent, el superheroi. El que es llevava ben d’hora per portar el sou a casa. El que impartia respecte quan tornava. I mentrestant, la mare que deia allò de “li diré al teu pare” per engrandir aquella sensació de por quan havies fet alguna cosa malament. La mateixa que es diluïa quan entrava per la porta. Cansat pel treball i carregat de mals de cap, poc temps li quedava per altres històries. I molt menys per jocs. Pares de la meva generació que es van trobar amb un nadó als braços amb poc més de vint anys. Sense pràcticament haver viscut havien portat una nova vida al món. Massa que van fer.

Curiosa la relació pare fill i com evoluciona amb el pas dels anys. Del no record, a algun càstig per les notes i per arribar tard el dia que et deixaven sortir de festa. Quin fart de negociar horaris. El pare que no i la mare, vine una horeta més tard. La figura indestructible de petit i l’enemic a l’adolescència. Els valors que t’anava impregnant sense adonar-te’n mentre estaves enfadat amb el món. La persona que durant un parell de dècades només era el teu pare, de sobte es converteix en persona. Amb els seus defectes i les seves moltes virtuts. Les seves formes, el seu caràcter. Neures i sentiments. La culpabilitat de no arribar a tot. De no estar a l'altura. Quan no tenien estones per a ells, ni pàdel ni caps de setmana en parella. Vacances familiars un cop l’any i ja havien fet el fet. La santa paciència.

I ara, aquelles noves generacions que es qüestionen el vincle amb els seus progenitors. Que consideren que la família ja no és tan sagrada. Allò tant freudià de matar el pare en la seva màxima expressió. Els que han decidit que ni tot es perdona ni tot s’aguanta. La salut mental per sobre de tot, el contacte zero com a premissa. Adults que han deixat d’idolatrar els pares. Que ja no obeeixen només pel fet que t’ho diguin ells. Amb la seva pròpia personalitat i amb la llibertat personal com a bandera. Pares tòxics, sobreprotectors, pesats. O només pares que fan el que bonament poden. I fills que es posen en primer pla. Que prioritzen la seva nova família i s’aparten de la del vincle de sang. Que prefereixen fer la seva vida que dedicar el seu temps a cuidar a qui els hi va donar. L’egoisme i la pell fina. A mi no em vinguis amb consells quan tu també la vas cagar.

Històries, baralles i malentesos. Herències, germans i cunyats. Com ha passat sempre. Que siguis de sang no t’obliga a entrendre-t'hi. Però sí que et ressona aquella veu que et diu “ja veuràs quan et toqui a tu”. Quan et toqui ser pare o mare. Quan hagis de compaginar feina, fills i ocis. Ara que ho volem tot i ja, que l’individualisme predomina, i l’educació conscient està de moda. A veure com ens ho farem sols si hem matat els pares. Els incondicionals. Els que sempre hi són. Els que ens estimen sense escletxes. Els que fan d’avis per sobre de les seves possibilitats. Els que ens acullen quan ens hem fotut la gran patacada. Els que fan de pares fins a l’últim sospir. Amb errades, clar. Perquè abans que pares són persones. Perquè tu i jo també ens equivoquem. El respecte, l’empatia i els valors. Tot el que em vau ensenyar que fa que per a mi la meva família sigui sagrada. Potser més que fotos d’agraïment a xarxes, el que es mereixen és un monument.