L'energia no només afecta les nostres butxaques a l'hora de fer gasolina, pagar el rebut de la llum o la calefacció. És la que permet que la indústria funcioni i és la clau que explica la guerra a l'Iran o la intervenció a Veneçuela. Com s'obté i per quina s'opta no només condiciona l'economia i la geopolítica, també com gestionem la crisi climàtica i l'escalfament global. Fins on volem dependre dels combustibles fòssils o de les nuclears és una pregunta que és obligat fer-nos i davant la qual cal actuar en conseqüència.
Aquest cap de setmana, en ple debat sobre l'impacte econòmic de la guerra i amb l'estret d'Ormuz encara bloquejat i amenaçant amb una gran crisi energètica, hem posat la mirada en les renovables amb diversos temes al diari. Tenim sol i tenim vent, però no l'aprofitem prou i tampoc som atrevits per convertir els residus en energia amb impuls públic i de la societat civil.
Les renovables només abasteixen el 15% de l'electricitat, molt menys del que ho fan a Espanya i lluny dels compromisos adquirits. Falta iniciativa pública, els privats al·leguen que hi ha massa traves, i el nostre paisatge més despoblat no és precisament el que està ple de planúries com passa a l'Aragó. El sector tendeix a buscar la concentració -per una qüestió de preu del terreny i d'evacuació de l'energia- a determinades comarques de l'interior, especialment les del nord de Tarragona i el sud de Lleida.
En aquest sentit, era especialment interessant i necessari conèixer en detall el Plater, una planificació territorial que va posar en marxa l'anterior Govern, el de Pere Aragonès, i que ha concretat el de Salvador Illa després d'incorporar tots els condicionants. Es tracta d'assignar a cada comarca quina ha de ser la seva aportació, tant en teulades com en terrenys urbanitzats com agrícoles o boscos, d'energia eòlica i solar per poder arribar al 100% de l'electricitat consumida.
És, sens dubte, una iniciativa necessària perquè explica que l'esforç -l'impacte paisatgístic- ha de ser compartit i que, a més, ha de ser transparent i endreçat. El repartiment i les seves assignacions poden ser discutibles, és clar, però no n'escapen ni comarques que havien quedat protegides pel turisme o les protestes, com ara l'Empordà, que fins ara no assumia poc esforç, o les metropolitanes malgrat la densitat urbana.
Es confirmen, però, algunes tendències. Així, el Segrià o les Garrigues, posem per cas, que es volen convertir en campiones eòliques (la Terra Alta i la Ribera d'Ebre fan i continuaran fent una gran aportació) mentre el pòdium solar es reserva a la Noguera, el Solsonès i el Bages. En l'assignació, el Plater no esmena les intencions de les empreses interessades a explotar les renovables. Ho podeu consultar aquí amb gràfics i totes les xifres que ha recollit Arnau Urgell.
Aquesta transparència pot crear greuges (les dades públiques són exigibles encara que, malauradament, siguin benzina per la demagògia i el populisme groller com explica aquest reportatge de Lluís Girona), però també ha de servir per centrar els debats. Abans d'apostar i créixer és necessari reflexionar sobre com ho fem i amb quins recursos i eines. Altrament, passarà com amb la Catalunya dels 10 milions: el PSC i els sectors econòmics l'animaven i ara, constatades les estretors i el risc de col·lapse dels serveis públics en l'actual context econòmic i polític, ja no entusiasma el Govern tal com ens explicava dijous en aquesta entrevista Albert Dalmau.
En el debat de les renovables, cal, d'entrada, plantejar-se si el futur que el Govern preveu per determinades comarques va una mica més enllà d'una producció energètica que pràcticament no requereix mà d'obra i que pot accelerar l'abandonament del sector primari o és també una oportunitat per a la necessària industrialització. I hi hem d'afegir el debat de què és i què no sobirania energètica (si va només d'on es produeix o de la propietat), de si una indústria en lesiona d'altres i de l'impacte paisatgístic. Hem de fer la transició energètica, sí. Però ha de ser una oportunitat i no una condemna per la Catalunya buidada. Si no fem l'esforç ara i, de nou, ens bloquegem o tirem pel camí menys exigent, ho lamentarem després.
Avui no et perdis
- Anàlisi: Illa i Junqueras, dos rivals condemnats a entendre's; per Bernat Surroca Albet.
- El fenomen dels portals de subvencions: quan la transparència alimenta la demagògia; per Lluís Girona.
- Mapa | On és més barata la benzina a Catalunya? Consulta els preus de totes les estacions; per Roger Tugas Vilardell.
- Què passarà amb els mestres després de la setmana de vaga?; per Gerard Mira.
- Entrevista a José Antonio Donaire: «París necessita antimarquèting però Barcelona, no»; per David Cobo.
El passadís
Els agitadors ultres que es fan passar per periodistes formen part del paisatge al Congrés. El més conegut és, segurament, Vito Quiles, que s'ha fet popular empaitant polítics i personalitats d'esquerres per intentar treure'ls de polleguera. Els professionals dels mitjans i alguns polítics se n'han queixat i han provat de fer-li el buit. Qui no li fa el buit, a banda dels diputats del PP i Vox, són els agents del Cos Nacional de Policia al Congrés. És habitual veure l'agitador ultra fent cafè o esmorzant amb agents, que fan autèntica cua, a la cafeteria de la cambra baixa.
Vist i llegit
L'esquerra és un espai que constantment es repensa i que ara està en crisi davant l'ascens de l'extrema dreta. És possible canviar el sistema des de dins o moderar el capitalisme com defensa la socialdemocràcia? O cal fer-lo caure i animar revolucions o nous processos constituents? L'esquerra ha de posar el focus en les minories i les qüestions identitàries o ha de posar el focus en les qüestions de classe? És una cosa contradictòria amb l'altra? Són preguntes que es fa en aquest reportatge a "El Quadern" d'El País el filòsof Joan Burdeus i a les que intenten donar resposta els seus dos protagonistes, Laure Vega i Eudald Espluga, dues figures que pensen nous horitzons per l'esquerra alternativa.
Pilota a l'olla
El porter de Sallent Joan García va ser clau ahir en la treballada victòria del Barça contra el Rayo, que li permet continuar liderant la lliga malgrat la victòria del Reial Madrid al derbi de la capital espanyola. García va ser fins i tot murri per demanar assistència mèdica i donar temps a Raphinha per canviar-se les botes. García és una peça clau al Barça aquesta temporada i ja està plenament consolidat a la porteria. La setmana passada el seleccionador espanyol ja el va convocar i és possible que vagi al Mundial. Va ser tot un encert incorporar-lo.
