El ple del Congrés dels Diputats vota avui sobre la tramitació del consorci d'inversions entre la Generalitat i l'Estat que van pactar els governs espanyol i català amb ERC i que hauria de garantir que l'execució pressupostària es fes efectiva. Era un dels compromisos que els socialistes van adquirir amb els seus socis a canvi de la investidura de Salvador Illa. És evident que Catalunya té un problema amb la inversió estatal i que calen solucions.
Sovint, els pressupostos generals de l'Estat han quedat curts o no han compensat l'efecte seu del que es beneficia Madrid a l'hora de rebre inversions o de recaptar. I quan, gràcies a l'Estatut o als acords polítics, els pressupostos han estat més justos, no s'ha executat el que tocava. Això, sigui per falta de projectes, per deixadesa o incapacitat o per altres circumstàncies, ha estat especialment sagnant a la xarxa ferroviària quan s'han fet públiques les dades, que no sempre passa perquè ara l'Estat les amaga amb l'argument de no crear greuges entre territoris.
El consorci és una altra via per mirar de posar solució a unes xifres esfereïdores i que tenen conseqüències directes en la qualitat dels serveis públics. Que prosperi o no està en mans de Junts per Catalunya, que ahir a la tarda estava a l'espera que Carles Puigdemont prengués una decisió sobre quin serà el sentit del seu vot. Fa temps que el govern espanyol intenta evitar el Congrés en les seves iniciatives per evitar donar protagonisme als juntaires. El consorci és una proposició de llei que no el pot evitar. Ahir mateix, el grup de Míriam Nogueras ja va confirmar que faran caure el decret que havia de permetre allargar els contractes de lloguer fins a dos anys i limitar-ne les pujades al 2% amb l'argument de defensar els propietaris, també els petits, i que no hi ha possibilitats d'esmenar-lo.
Junts està, pel que fa al consorci, i com li passarà també en el debat sobre el finançament o la recaptació de l'IRPF, en una situació que no és fàcil. Perquè és evident que som davant d'avenços per Catalunya i el seu autogovern que poden millorar la qualitat de vida dels ciutadans. Però també ho és que tot plegat queda lluny del que és òptim (el concert, la desaparició del dèficit fiscal, el pagament del deute històric, la independència...) i que parteix del pecat original que ha estat Esquerra i no pas ells qui ho ha negociat.
Fa set anys que ERC fa acords amb els socialistes i és impossible trobar a l'hemeroteca que algun d'aquests hagi rebut la validació o el suport més o menys entusiasta de Junts. Es pot concedir que alguns han quedat curts, que ha pesat més donar estabilitat al govern del PSOE per no alimentar l'ascens del PP i Vox al poder, o que no hi havia prou garanties de compliment. Els precedents amb els governs centrals -tant del PP com del PSOE- no conviden a estendre xecs en blanc. Però costa de creure que cap acord hagi estat útil. Els juntaires han preferit despatxar-ho dient que els republicans voten "a canvi de res" mentre asseguraven que ells cobrarien "per avançat", cosa que tampoc han pogut fer amb cap assumpte, ja sigui el català a Europa, l'amnistia o el traspàs de la gestió administrativa de les competències d'immigració.
Fa uns dies Jordi Turull denunciava amb vehemència la posició de Gabriel Rufián -que sovint també té la tendència a caure en la crítica excessiva a Junts atorgant-li un paper més central del que realment té en la política catalana- demanant un front antifeixista de les esquerres nacionals i les estatals, i apostava per refer la "unitat independentista". S'entén que amb els republicans. El consorci d'inversions, que, a diferència del decret dels lloguers si es tramita podrà ser esmenat i, per tant, millorat, tal vegada seria bona ocasió de començar a fer junts alguna cosa una mica útil al marge dels partidismes.
Avui no et perdis
- Un final obert per a Jordi Pujol; per Oriol March.
- ERC tanca el suport dels socis de Sánchez al consorci i posa tota la pressió sobre Junts; per Lluís Girona Boffi.
- De Magda Oranich a David Fernàndez: la candidatura d'Antich per revalidar la presidència d'Òmnium.
- Trenta famílies llogateres s'uneixen contra un gegant immobiliari amb un perfil fantasma a Airbnb; per David Cobo.
- L'Ajuntament afluixa i posarà gespa natural pel Sant Andreu i l'Europa; per Gerard Mira.
El passadís
La família Pujol va ser ahir protagonista a l'Audiència Nacional. A l'expresident no se'l va veure, però als seus fills sí. Jordi Pujol va sotmetre's a l'examen mèdic i va marxar sense quedar-se a la declaració del seu fill gran, Jordi Pujol Ferrusola, que preparava amb deteniment la seva declaració abans que comencés la vista. Tots tenien clar que el seu pare no declararia i no contemplaven altra cosa que se l'apartés del cas. Per això tots estaven tranquils. Sabien, però, que el fundador de CDC voldria declarar i no el van poder convèncer perquè en desistís. Finalment, però, va imperar el sentit comú i l'evidència que no estava en plenes facultats per sotmetre's a un interrogatori exigent en un procés amb una petició de 9 anys de presó.
Vist i llegit
Antoni Puigverd escriu a La Vanguardia unes "Notes sobre Sant Jordi" en què intervé en la polèmica sobre les burles d'Eduardo Mendoza contra Sant Jordi. Després de criticar alguns dels exabruptes contra l'escriptor, Puigverd es pregunta com és que han sorgit tantes columnes defensant-lo de manera emfàtica mentre han callat fets més greus, com l'atac al català de la Franja per part de PP i de Vox a l'Aragó. Assegura que Mendoza ha fet una burla que seria com la d'un pilot de Ferrari en veure una carraca de cotxe a la cuneta. Puigverd aprofita per recordar que les paraules de l'autor de La cripta embruixada qüestionant Sant Jordi per enemic dels animals, no responen a la veritat dels fets: Jordi era un pretor romà que fou martiritzat per no voler matar cristians i que, com tot cavaller, estimava el seu cavall, i fou proclamat patró de Catalunya just quan es va inventar la impremta. Sobre Eduardo Mendoza us aconsello els articles a Nació de Jordi Font i Marc Arza.
Recordem
Aquesta setmana fa 81 anys que van morir els dictadors feixistes Adolf Hitler i Benito Mussolini. El primer es va llevar la vida al seu búnquer a Berlín el 30 d'abril de 1945 quan les tropes soviètiques estaven prenent la ciutat a les acaballes de la Segona Guerra Mundial. I l'italià va ser detingut als afores de Milà per partisans, afusellat el 28 d'abril i el seu cadàver exhibit a la marquesina d'una gasolinera. El seu final va precipitar la fi del conflicte a Europa, que es reconfiguraria en dos blocs, el proamericà i liderat per socialdemòcrates o democristians, i el socialista liderat per la Unió Soviètica. El feixisme va ser socialment proscrit a Alemanya i a Itàlia, però el pas del temps ha fet que les seves expressions polítiques, com ara els Fratelli d'Italia o Alternativa per Alemanya governin o tinguin expectatives de fer-ho. Aquest documental aprofundeix en la relació entre els dos cabdills feixistes.
