L'Oriol March va publicar ahir una peça recordant els trenta anys del Pacte del Majestic que va fer possible que CiU, aleshores liderada per Jordi Pujol, investís José María Aznar, el candidat del PP, president del govern espanyol a canvi de contrapartides en matèria d'autogovern però que deixaven de banda la qüestió identitària. L'efemèride, que s'esdevé demà, és oportuna. Coincideix amb l'examen mèdic a Pujol a l'Audiència Nacional, on es jutja la seva família per presumptes delictes fiscals després d'una llarga instrucció i que pot ser la seva darrera gran aparició pública, i amb els pactes que han tancat el PP i Vox a diverses autonomies amb la divisa "els espanyols primer". A l'Aragó, a més, hi han posat la corresponent dosi de catalanofòbia.
Sobre Pujol, que podria ser apartat del cas si els metges creuen, tal com dicta el sentit comú, que no està en condicions de ser jutjat, us aconsello aquesta peça i també recuperar els cinc episodis especials i amb abundant material sobre la figura de l'expresident del nostre pòdcast, l'Snooker. L'expresident va viatjar ahir en cotxe fins a la capital de l'Estat assistit per una infermera, ha fet nit en un hotel i avui a dos quarts de deu l'han citat. I pel que fa al pacte PP-Vox, no us perdeu les anàlisis de Roger Pi des de Madrid i de Pep Martí sobre com governarien Espanya.
Aquell Pacte del Majestic, que ara serà per Junts menys incòmode del que ho hauria estat en els anys del procés o del borrasisme atesa la reubicació ideològica de la formació, que intenta tornar sobre les passes de CDC, és possible que provoqui una certa malenconia. En les files del partit de Carles Puigdemont, que pot pensar que amb el PP i sense fer soroll era més fàcil obtenir contrapartides i ser al centre de la pista de ball, i en els cercles propers a Alberto Núñez Feijóo. Els populars paguen a Europa i en alguns punts de l'Estat un preu reputacional pels pactes amb l'extrema dreta i n'alimenten el relat.
Però on més enyoraran el Pacte del Majestic i el que representa és en alguns despatxos. De fet, d'aquella foto, només hi ha dos polítics en actiu. Un és el mateix Aznar, que intenta, des de la seva tribuna d'expresident i la fundació FAES, fer de líder moral de la dreta espanyola. I l'altre és Josep Sánchez Llibre, aleshores era la mà dreta de Josep Antoni Duran i Lleida a Unió i que ara és el president de Foment. Sánchez Llibre, que aspira a un tercer mandat, ha fet que la patronal i l'espai convergent tornin a sintonitzar. Això li ha donat rèdits en forma d'influència i d'esmenes aprovades al Congrés, però també li ha costat algun xoc amb patricis destacats.
La patronal, sobretot l'espanyola, està enfrontada amb Sánchez, i a Foment tampoc els agrada i voldrien el segon Majestic que alguns dirigents de Junts alimenten quan evoquen erròniament a Josep Pla i posen al mateix sac el PSOE i el PP. Als empresaris associats no els agraden les mesures d'esquerres en temes com l'habitatge o les regulacions al turisme. Però a la seu de Via Laietana també pesa molt la por als efectes que, a Catalunya i en l'estabilitat, pot tenir un govern amb un vicepresident i ministres d'extrema dreta nacionalcatòlica que invoqui un 155 cada dia i que pugui revifar el rupturisme.
Però el problema de tots plegats és que som davant un unicorn de dimensions gegantines. Les enquestes situen al PP en una forquilla que es mou entre els 130 i els 140 escons al Congrés. La majoria absoluta són 176. Ara, Junts té set escons i el PNB en té cinc. Les dretes nacionalistes catalana i basca haurien de més que triplicar els seus dotze seients actuals per poder tornar a fer un Majestic i tampoc sembla que, d'aquí a les eleccions, Vox acusi un desgast prou significatiu per deixar el PP en condicions de repetir velles aliances. La incògnita a resoldre és, si com també preveuen les enquestes, la dreta i l'extrema dreta sumen majoria absoluta i governen juntes o és possible mantenir la precària majoria entorn de Sánchez. Per més que aquesta dicotomia fastiguegi alguns nostàlgics.
Avui no et perdis
- I ara, un consorci: l'eterna batalla per revertir el dèficit d'inversions de l'Estat; per Lluís Girona.
- Perfil: Josep Vila, l'última esperança per reanimar l'ANC; per Bernat Surroca.
- Tots els noms per succeir Omella; per Pep Martí.
- Les entranyes del comerç a Barcelona: dels barris amb poques botigues quotidianes a les zones amb més bars; per David Cobo.
- Un any després de la gran apagada: 10 preguntes amb respostes ja força clares; per Arnau Urgell.
El passadís
Al president de la Generalitat, Salvador Illa, li agraden els monestirs, tal com explicava Bernat Surroca aquest cap de setmana aprofitant les convivències del Govern al Mon Sant Benet. És possible que la pròxima trobada sigui al de les Avellanes, a la Noguera. I també li agrada convidar algú que els expliqui la seva visió del món. A la trobada a Núria va ser l'escriptor Antoni Puigverd i aquest dissabte el convidat a sopar i a una posterior xerrada va ser el filòsof Francesc Torralba, que va emocionar alguns dels participants amb les seves reflexions. Torralba, que comparteix amb Illa i Puigverd conviccions catòliques, va ser dels més venuts de Sant Jordi amb Anatomia de l'esperança (Destino), el darrer premi Josep Pla.
Vist i llegit
El Correllengua Agermanat és tot un èxit i una alenada d'aire fresc als activistes per la llengua d'arreu dels Països Catalans. Aquests dies és al País Valencià i molts mitjans locals s'han fet ressò que és, com explica Bernat Castanyer, un èxit també en altres països amb llengües amenaçades. És destacable el comentari que va fer a l'Hora de la Cultura d'À Punt, l'espai cultural de la ràdio pública, la periodista alcoiana Reis Juan reconeixent la feina dels joves de "tots els territoris que compartim llengua" en aquesta iniciativa i cridant a "estimar-la" perquè "lluny de dividir-nos, ens agermana". Ja és trist que s'hagi de recordar el que és obvi, però en l'actual context polític al País Valencià és especialment valent i necessari fer-ho, més encara als mitjans públics. La podeu recuperar aquí.
Pilota a l'olla
La setmana passada us portava l'alegria del Sant Andreu i el seu ascens a Primera RFEF. Ara, els quadribarrats lluiten perquè l'Ajuntament de Barcelona planti gespa natural al Narcís Sala i la temporada que ve puguin continuar jugant-hi. Sembla de sentit comú resoldre-ho. Avui, la trista notícia del descens del Lleida CF a la lliga Elit després del seu empat ahir al Camp d'Esports contra el Vilassar. El club hereu de la Unió Esportiva Lleida, que va militar a Primera i va marcar una època a Segona, fa anys que travessa greus problemes econòmics que el van enviar a Tercera RFEF i el van deixar al llindar de la desaparició havent de refer l'equip des de zero.
L'equip blau, a més, ha estat castigat per sectors de l'establishment local, que han apostat per un club artificiós tot i que amb més recursos, l'Atlètic Lleida, que aquesta temporada militava a Segona RFEF després de comprar la plaça vacant del Lleida CF enmig d'una gran polèmica. L'Atlètic Lleida, que ahir va ser derrotat pel filial del Barça, també ha perdut la categoria. La darrera polèmica ha estat una jugada dels últims aquesta setmana per quedar-se l'escut històric de la UE Lleida. Una situació lamentable la del futbol ponentí. Per als amants del futbol vintage -i amb boira- i no acabar amb mal regust de boca us deixo els gols de la temporada 92-93 i la festa de l'ascens com a campiona de la UE Lleida que entrenava José Manuel Esnal, Mané, a Primera. Tant de bo hi torni!
