Fa anys que el sistema educatiu català arrossega problemes. Hi ha malestar dels mestres per qüestions retributives i de càrrega de feina, els resultats de les proves de nivell són dolents, la segregació escolar no s'esborra, la immersió perd eficàcia davant la nova realitat demogràfica i els atacs judicials, l'escola inclusiva és una gran idea que muta en tret al peu quan no hi ha recursos, i la sisena hora dorm el son dels justos.
El Departament manté ara un conflicte obert amb la majoria sindical de la pública que s'ha traduït en un final de curs de vagues esgraonades i de noves manifestacions que es va anunciar ahir. La USTEC -el sindicat majoritari-, l'ASPEPC, la Intersindical-CSC i la CGT denuncien que no se'ls donin solucions, que se'ls intenti desacreditar i debilitar amb pactes amb CCOO i UGT, i que, per contra, hi hagi recursos per posar agents dels Mossos de paisà a vigilar els centres més conflictius. Diversos claustres d'instituts afectats ja s'han posicionat contra aquest "pla pilot" de la conselleria. Reclamen un altre tipus de funcionaris de suport.
La situació no és bona i els errors s'acumulen a banda i banda. És cert que la USTEC és un sindicat que, sovint, té actituds excessivament corporativistes i que fa anys que té al·lèrgia als pactes. Una pulsió que s'ha accentuat per la puixança els darrers anys de centrals de classe que en podrien amenaçar l'hegemonia com la Intersindical o la CGT. I també ho és que el Govern i CCOO i UGT -centrals proclius a l'acord institucional- no van calcular fins a quin punt seria mal rebut -i fins i tot contraproduent- un pacte que trencava la unitat sindical d'un sector que fa temps que protesta.
L'acord recollia millores, sí, però les concessions retributives no revertien la pèrdua de poder adquisitiu acumulada i la millora progressiva era favorable en comparació a la resta de comunitats si en aquelles es congelaven sous, cosa que no sembla imaginable. Millorar-lo sembla el més raonable, però si l'executiu del PSC s'avé a fer-ho deixarà com a negociadors poc ambiciosos als dos grans sindicats estatals que van signar un "acord històric".
El conflicte s'ha fet gran i ha provocat, fins i tot, queixes dels alumnes, com els d'un institut a Valls, el Narcís Oller, que protestaven per la vaga de zel dels mestres. S'estenen també com una taca d'oli els claustres que es neguen a fer colònies, excursions, festes o altres activitats com a mesura de pressió. Una forma de fer que, com la vaga, és legítima i un dret, però que a cop de protestes va castigant els alumnes, erosionant la qualitat i el prestigi de l'escola pública, i desgastant els vincles dins la comunitat educativa.
A alguns mestres se'ls pot demanar més compromís, autoexigència, preparació i vocació, i als seus representants, que sempre apel·len a la necessitat de protegir l'educació pública, serenor i realisme. Segur. Però qui té més capacitat i més responsabilitat a l'hora de trobar solucions i reconduir la situació és el Govern. Més tenint en compte que Salvador Illa va prometre que, com a president, endreçaria i posaria al dia els serveis públics del nostre país.
Però per fer-ho, i com passa sempre que hi ha un conflicte d'aquestes característiques, l'administració, que en aquest cas actua com a part patronal, ha d'assumir compromisos i demostrar iniciativa. El primer és tenir un full de ruta i una proposta de millora i actualització clara i engrescadora per adaptar l'escola a les noves realitats i exigències que en preservi la qualitat, la inclusivitat i la catalanitat. El segon és actuar amb empatia i humilitat en les relacions amb el sector, i especialment amb els sindicats, que poden agradar més o menys però que també han acreditat la seva representació, en aquest cas a les eleccions sindicals. Un govern d'esquerres s'ha d'encadenar a la negociació; ser flexible i esmenar-se no és perdre.
I la tercera tenir recursos. El Govern actual -i els que l'han precedit- incompleixen la Llei d'Educació de Catalunya de 2009, que en la disposició addicional segona fixa que cal invertir, com a mínim, el 6% del PIB en educació. La xifra és del 4,09% segons el mateix Govern i està per sota de la mitjana espanyola i europea. Segur que el nou model de finançament -si Junts no el veta a Madrid com va fer ahir amb el consorci d'inversions que també havia estat acordat per ERC amb els socialistes- permetrà posar-hi més diners, però no farà màgia ateses les necessitats en molts altres àmbits.
En la lluita per una educació pública, de qualitat i en català ens hi va un futur compartit i pròsper i ha de ser una prioritat.
Avui no et perdis
- Junts tomba el consorci d'inversions i complica l'execució pressupostària; per Lluís Girona Boffi.
- Catalunya allarga les concessions a canvi d'arribar al 75% dels busos no contaminants; per Arnau Urgell i Vidal.
- La gran apagada va deixar 400.000 persones sense aigua; per Arnau Urgell.
- L'autòpsia d'Isak Andic no troba lesions compatibles amb un intent de frenar una caiguda accidental.
- El 3Cat estrena «Català fàcil», una aposta audiovisual que busca impulsar l'ús de la llengua entre nous parlants; per Víctor Rodrigo.
El passadís
Hi ha una certa tornada del fet religiós, sobretot entre els més joves. Bé sigui per un replegament conservador o per la necessitat de guanyar seguretat i referents, es constata un cert retrobament que encara no omple esglésies i molt menys produeix vocacions religioses. Les congregacions intenten crear un cert efecte bola de neu i explicar que estan de moda. La Fundació SM, vinculada als Marianistes, difon aquests dies un sondeig que afirma que, a Espanya, els joves catòlics han passat del 31% al 45% en cinc anys. Però també hi ha dades inquietants o que ajuden a entendre coses, com que el 70% dels espanyols entre 15 i 29 anys declara poca o cap satisfacció amb el funcionament de la democràcia. Molts dels que es consideren catòlics ho combinen amb altres creences: creuen en el karma (60,7%), la reencarnació (48,5%), les arts màgiques (44,1%), la predicció del futur (37,1%), o les energies curatives (40,3%). Per donar i per vendre.
Vist i llegit
El Sense Ficció de TV3 va emetre ahir el documental Avui: 50 anys en portada, que narra la peripècia periodística i empresarial d'un diari que va néixer la nit de Sant Jordi de 1976 gràcies a més de 34.000 comptepartícips, enmig d'una gran expectativa i il·lusió i que ha tingut un paper rellevant en la normalització de la nostra llengua. Va ser el primer en català després de la fi de la guerra civil, però ràpidament va acusar la manca de solidesa empresarial i els intents d'instrumentalitzar-lo per part d'un sector del nacionalisme. Són especialment valuosos els testimonis de Maria Favà, una de les periodistes fundadores, i de Vicent Sanchis, que n'ha estat el director més carismàtic. El documental, produït per La Manchester, ha estat dirigit per Raúl Cuevas i amb guió de Joan Rusiñol. El podeu recuperar aquí i si no el vau veure ahir us el recomano!
La perla del DOGC
Avui no serà estrictament del DOGC, però també té a veure amb disposicions i tràmits oficials. M'ho feia notar fa uns dies un amic avesat a les gestions administratives i em va semblar curiós per explicar-vos-ho. Els registres i seus electròniques de les administracions disposen, d'acord amb una llei estatal vigent des de 2007 d'accés electrònic als serveis públics, d'un servei amb l'hora i el calendari oficial per certificar el compliment dels terminis. Aquí podeu veure el de la Generalitat i aquí el de la Diputació de Barcelona. L'Ajuntament de Barcelona remet, pel que fa a l'hora, al laboratori del Reial Observatori de l'Armada, dipositari del patró de temps associat al laboratori del Centre Espanyol de Metrologia.
