Fa 50 anys naixia l’Avui, el primer diari en català després de la fi de la Guerra Civil. Era la culminació de molts esforços sorgits des de la societat catalana contra tots els elements i amb l’hostilitat del règim. Maria Favà és una de les periodistes fundadores d’aquell projecte, que coneix bé. Hi conversem a l'Ateneu Barcelonès per parlar de l’Avui, del periodisme i de Barcelona, una altra de les seves passions sobre la realitat de la qual va informar durant dècades.  

Creu que aquest 50 aniversari de l’Avui està sent prou lluït?
Està sent molt lluït. Gràcies sobretot als tres comissaris de l’exposició -Carles Sabaté, Jordi Panyella i Toni Brosa- que es pot veure al Palau Robert. Panyella ha fet una feina d’investigació important i en Sabaté d’organització. I en el vessant museístic han sabut plasmar el que altres han descobert en els papers. L’exposició està molt bé, tant per la gent que hi va treballar com per la gent de fora perquè explica bé aquell moment del país.    

Va dir una vegada que el procés sobiranista podia acabar com va acabar l’Avui, per una manca de professionalitat i un excés d’ingenuïtat. Aquest seria el balanç?
L’Avui va acabar com va acabar perquè mai hi va haver empresa. Des del primer dia, en lloc d’empresaris, els seus impulsors eren uns patricis idealistes i voluntaristes. Però mai es van plantejar que hi hagués una empresa com Déu mana. Això ho van patir molt els treballadors perquè, a temporades, cobràvem el darrer moment o la setmana següent. Aquesta és la clau. A més, aquesta és la darrera oportunitat que tenim per saber d’on venien els diners, quan venien, que venien a batzegades. 

Per què és la darrera oportunitat?
Perquè la gent s’està morint. La gent que ho pot explicar i que fins ara no ha volgut fer-ho. Els directors saben alguna cosa, però potser no tot de la gent que portava els diners, que nosaltres en dèiem la mànega. Hi havia moments que no hi havia diners ni per pagar el paper i, de manera miraculosa, arribaven. En Lluís Martínez ha fet un intent d’investigar els números a L’Avui: l’empresa impossible. És un intent coratjós, però ell mateix reconeix que no ha pogut arribat al fons perquè hi ha gent que no hi ha volgut parlar. 

Aquesta és la part negativa, però hi ha una part molt positiva de la història de l’Avui i és que vam recuperar una llengua per al periodisme. Jo em vaig mirar la premsa dels anys 30 i aquella llengua no tenia res a veure amb la que parlàvem nosaltres. 

Van haver de revisar la llengua.
Home, recordo quan tenia lloc la cumbre de l’OTAN! Abans no es va decidir que cumbre era cimera… Hi havia unes discussions sobre aquests termes nous que, vist ara, em semblen molt maques. Guixeta o taquilla? Brossa o escombraria? Això va portar molt de merder. Recordo que hi havia una vaga a Barcelona i Antoni Ribas, que era de Vilafranca, va dir que al seu poble en deien brossa. Vam titular així, en part també perquè escombraries era massa llarg i no entrava. Les cartes que vam rebre! Tot cristo opinava.

Qui era el corrector?
El diari el corregia Joan Fortuny. Era un antic capità de l’exèrcit republicà que la seva primera feina emergida era aquella. No era gens flexible. La mitjana d’edat era de 25 anys, tots veníem de l’escola en castellà i fèiem unes faltes de cal Déu. Faltes garrafals. I en Fortuny i en Bardagí, que per mi van ser uns mestres, ens van anar reconduint. Després, els joves correctors que es van anar incorporant van introduir una llengua menys encarcarada. Fortuny partia de l’experiència anterior. Hi va haver tot un debat i al final va guanyar la llengua que parlàvem al carrer.         

Per què no es va fer una aposta ambiciosa amb l’Avui?
Perquè els empresaris que ho haguessin pogut fer llegien La Vanguardia. Al Palau de la Generalitat llegien La Vanguardia. Quan s’havien de passar bones informacions les passaven a La Vanguardia. Sempre va ser així. 

l diari va ser el parent pobre del pujolisme, que va apostar abans per La Vanguardia o per crear El Observador?
Totalment. Utilitzaven l’Avui per campanyes de publicitat, però quan el tall era gros ho passaven a La Vanguardia. I a la casa del davant encara era pitjor.

A l’Ajuntament?
Durant molts anys va estar governat pels socialistes i jo feia informació municipal. M’ho passava millor que els pobres companys que feien política, cal dir-ho. Però tampoc em passaven res. Les coses interessants les passaven a El País.

Els socialistes els veien com a adversaris i els convergents com el parent pobre.
Sí, el que passava era que jo podia treballar a la contra i, en canvi, els companys que feien política no. Quan havia de treure un tema, si havia de trucar al cap de premsa, ho feia poc abans de publicar-ho perquè si ho feia un dia abans, ho passaven a la competència. Una vegada, un tema relacionat amb la Mercè Sala, regidora d’Urbanisme, una gran professional però que, sistemàticament, passava els talls a El País. Un dia va ser el súmmum, ens van convocar a una roda de premsa per una informació que ja havia sortit a El País. Ens vam posar d’acord i quan va entrar la Mercè Sala, ens vam aixecar i vam marxar. En cap diari ens van dir res.

Quants anys va estar a l’Avui?
Des del 1976 fins al 2009. 

De tota la gent que hi va conèixer, amb quins personatges es queda?
En Josep Faulí i Josep Maria Cadena van fer una feinassa. El meu director preferit, però, va ser Vicent Sanchis.

Per què?
Va fer una bona feina, tant des del punt de vista periodístic, en què va ajudar-nos a potenciar l’autoestima, com perquè va començar a fer números i se n’hagués pogut sortir. Va fer una bona gestió. És dur de tracte, una mica bruto, però alhora molt solidari. Me l’estimo molt. Era exigent amb els redactors, però si algú tenia un problema, ell estava al seu costat. 

En Cadena és enorme.
Enorme. És una enciclopèdia amb potes.

Què li sembla l’actual El Punt Avui?
És un altre diari. Hi ha gent molt pencaire. Com a mitjà, ha optat pels temes propis i no tant seguir l’actualitat més rabiosa. Jo valoro molt els companys que el fan. És clar, no és el diari d’en Sanchis. És obvi que per fer un diari com La Vanguardia o com El País requeriria molts més mitjans. També s’ha de dir que nosaltres fèiem un bon diari, sobretot en l’etapa final, amb molt pocs mitjans. Sempre vam anar amb una sabata i una espardenya. 

L’Avui ocuparà el paper que li pertoca en l’imaginari del país o se li reserva el destí dels perdedors?
No ho sé, no tinc una bola per esbrinar el futur. Des del primer moment, crec que no se li va donar a l’Avui la importància que va tenir. per exemple, va fer un suplement de Cultura que era el millor de l’Estat. La secció de Societat estava ben feta. La de Política estava mediatitzada pelque hem dit abans. 

Com veu el mapa comunicatiu català de cara al futur?
És que estem en un moment incert. Sabem cap on anirà el periodisme? Hi haurà paper? Els digitals em semblen una aposta molt interessant. El que no em sembla tan interessant és tota l’emergència de notícies falses i que molta gent no s’informi a través d’un mitjà que estigui contrastat. Vaig estar fa dues setmanes a l’Espanya Buidada i veia TVE. Els informatius em van semblar molt correcte, però hi havia unes tertúlies! Això a TVE, no a Antena3 o Telecinco. Jo, malgrat tot, vull creure que la història va endavant. Però altra cosa és el que veig. Els diaris convencionals cada vegada estan més prims.    

Parlava abans de la casa del davant de Palau, l’Ajuntament de Barcelona. En una entrevista que li vam fer el 2019, deia que trobava Barcelona massa inhòspita. En aquests set anys, ha canviat d’opinió?
No, cada vegada és més inhòspita. Avui, en lloc de baixar a Urquinaona, que em venia més a prop, he baixat a Jaume I només de pensar que havia de travessar la plaça de Catalunya. És una ciutat pels turistes i això és un gran pecat d’aquest ajuntament, de l’anterior i de l’anterior.

No creu que s’estigui combatent aquesta tendència?
No, en absolut. Diuen, però no fan.

Era crítica amb Ada Colau.
Sí, però penso que Jaume Collboni farà bona la Colau. He conegut molts alcaldes i puc opinar del que prometien i del que van fer. Dels darrers només opino com a ciutadana. Al Xavier Trias tampoc el vaig conèixer com a alcalde, només com a cap de l’oposició. Però jo he anat tres vegades a la mateixa primera pedra d’habitatge social. No sé si totes aquestes promeses sobre els pisos turístics s’estan complint. Abans ho podia confrontar, ara no. El que sí que veig és el merder que hi ha a Barcelona. La desaparició de les botigues tradicionals.

Aquest tema de les botigues li fa molt de mal.
Sí. Jo soc del Poblenou. Durant uns anys vam millorar molt perquè vam recuperar la platja i hi va haver avenços espectaculars. Però ara veiem que darrera de la platja hi ha hotels turístics, veiem que tanca una bacallaneria i s’hi posen pisos turístics o una botiga de 24 hores que ven alcohol. Els hotels que tenim al barri són de comiats de solter i borratxera. Mira, he posat un desconnectador del timbre de baix de casa.

I això?
Doncs perquè em trucaven a les dues de la matinada. Imagino que quan tornaven a l’hotel. A veure, jo també tocava timbres quan tenia 12 anys, però no a la matinada. 

N’ha conegut molts d’alcaldes. Des de quan?
El primer va ser Josep Maria de Porcioles. Però en l’etapa ja final, només als seus darrers plens. Era un personatge fascinant, intel·ligentíssim. Poc abans de morir encara estava fent la compilació del Dret Civil. La seva gestió urbanística va ser nefasta. Tenia idees genials. En això era una mica com el Pasqual Maragall. Va somiar en una Expo Universal, que al final van ser els Jocs. Va arreglar només a mitges Montjuïc, amb la recuperació del castell va fer el primer pas per desmilitaritzar-ho. Tocaria una nova lectura de la seva gestió. 

Un dels últims plens del Porcioles és molt famós. S’hi discutia un pla per Nou Barris. Hi ha una imatge del fotògraf Víctor que ho recorda, on s’hi veu els funcionaris municipals grimpant cap a la tribuna del públic per evitar que hi entrés la gent de Nou Barris, que era molt canyera i organitzaven xous contínuament.  

El darrer alcalde amb Franco viu va ser Joaquim Viola. 
Era un tipus molt nerviós. Bastant histèric. Va tenir una mort terrible. La gent que hi va treballar a prop el valorava molt. Una persona que en fou secretari encara l’estima. No diré el seu nom. Recordo que un dia que l’entrevistava no deixava d’estirar-se els cabells de darrera i li vaig dir: "Què fa, alcalde?". I em va dir que era un tic que li havia quedat de les oposicions a notari. Una taca molt negra en el seu expedient va ser quan va fer entrar els antiavalots a dins de l’Ajuntament per acabar amb una vaga de funcionaris. Van llançar gasos i no va morir ningú ofegat de miracle. A qui vaig conèixer bé va ser Josep Maria Socias Humbert, el darrer abans de les primeres eleccions municipals.

Devia ser interessant. 
Molt. El recordo amb carinyo. 

La seva evolució dels sindicats franquistes a la democràcia va semblar honesta. Va entrar al PSC.
Sí i el PSC no el va saber o no el va voler aprofitar. Li van encarregar de fer la nova Carta de Barcelona, però el tema es va anar allargant. Socias va ser qui va regularitzar tots els treballadors irregulars de l’Ajuntament. Era alcalde i encara continuava fent de delegat sindical. Teníem un merder al Diari de Barcelona i un dia vaig fer de correu per passar una nota al comitè d’empresa. Li devia agradar molt el tema sindical.   

I el 1979 va haver les eleccions i es va encetar l’etapa de Narcís Serra i Pasqual Maragall. Quin record en té?
Bé… En Maragall, com més temps passa, més el valoro. Em vaig emprenyar molt quan va permetre l’Hotel Miramar, convertint els antics estudis de TVE en un hotel, modificant el planejament. Joan Antoni Solans em va passar una bona informació sobre això. Però vist a distància, el balanç el fa el millor alcalde. A més, coneixia molt bé aquella casa. 

I els alcaldes posteriors? 
A Joan Clos m’és difícil jutjar-lo perquè el coneixia des de quan estudiava Medicina per amistats comunes. Hi tenia tracte personal. Jordi Hereu és un home molt cordial, afable, amb una bona relació amb les oposicions. Tos dos van ser continuistes. El que no em va agradar era que fessin la trampeta de plegar abans i cedir el lloc a un altre dels seus abans d’acabar el mandat. Plega quan hi hagi eleccions.