Un nou fenomen ha envaït les xarxes durant les últimes setmanes. Usuaris de xarxes que critiquen que les penyes del Barça rebin subvencions (ho fan perquè tenen equips de futbol base), que carreguen contra organitzacions "per la pau" per tenir "paguetes" (fan projectes de cooperació o ajuden persones sense sostre), que critiquen ajuts a entitats o mitjans de comunicació per fomentar la llengua catalana, o que carreguen contra el que reben entitats del tercer sector. En aquest darrer cas per arribar o no ho fa l'administració amb funcionaris per prestar serveis sanitaris o vinculats a la gent gran o la dependència.
Es tracta dels portals que "destapen" dades sobre contractes públics i subvencions. Ara bé, amb diferències importants. L'enginyer Gerard Giménez Adsuar va posar en marxa contractes.cat i subvencions.cat, pàgines que permetien veure amb claredat i context els moviments dels organismes públics i els seus beneficiaris. La iniciativa és un bon exercici de transparència, no per exposar unes dades que ja són públiques, sinó per facilitar-ne l'accessibilitat. Però la bona intenció inicial ha mutat ara en el polèmic Menjòmetre, una proposta anònima que, pel seu nom, ja és una declaració d'intencions.
El debat no és nou. El destí dels diners públics és una de les discrepàncies històriques entre l'esquerra i la dreta, no només a Catalunya, i les posicions d'uns i altres són més que conegudes. Però en el context actual, amb una crisi dels serveis públics cada cop més evident, els contractes públics i les subvencions s'han posat en el punt de mira de part de la societat, tot sovint per criticar-ne la quantitat o la destinació. Aquests portals han fet que les dades siguin més accessibles, afegint transparència als processos administratius i fent la feina que haurien de fer les institucions, però la realitat és que, per acció o per omissió, també han alimentat una certa demagògia.
La transparència que no facilita l'administració
De primeres, és positiu que existeixin iniciatives que faciliten l'accés a dades que, normalment, i tot i ser públiques, són difícils de trobar. "Hi ha portals de les administracions que són un laberint", lamenta l'advocada especialista en l'aplicació de la llei de transparència Maria Vila. En declaracions a Nació, adverteix que, si les institucions no faciliten aquestes eines, és normal que la ciutadania ho faci amb "biaixos". Al seu torn, la professora universitària i investigadora Cristina Garde Cano també destaca que la iniciativa de Giménez fa una bona feina de transparència perquè facilita un buscador que, de normal, és més complicat, i ho fa "de manera honesta" i amb una voluntat divulgativa.
Però, com en tantes altres coses, tot depèn del to editorial que se li doni. Això és el que expressa el professor universitari i investigador Ismael Peña-López, que també celebra que hi hagi iniciatives que donin informació oberta, però considera que el Menjòmetre no dona context ni eines per interpretar allò que s'està llegint. Tots tres entrevistats consideren que, en el seu propi nom, aquesta segona iniciativa compta amb un "biaix evident". Alguns dels elements que destaquen els experts és que no es distingeix clarament entre contractes i subvencions, que el disseny ja té un enfocament ideològic i que, precisament, no hi ha cap filtre per entendre les dades.
Ni informació nova ni contextualitzada
Un altre dels elements importants és que no es destapa cap informació nova. Tots tres entrevistats remarquen que les dades publicades a qualsevol d'aquests portals no sorgeix de cap investigació, sinó que simplement són dades que ja són públiques, però que s'apleguen en un sol portal. Destacable, però, és la diferència entre els portals impulsats per Giménez i el Menjòmetre. En els primers s'incorpora sempre l'enllaç cap al portal públic que té a veure amb la subvenció o el contracte corresponent, mentre que en el segon s'ofereix la dada sense cap més informació i es compara amb quantes escoles públiques, trens de Rodalies o places de residències es podrien invertir els diners.
Es defineix com a menjadora qualsevol servei públic externalitzat. Residències geriàtriques, per ex. I a sota: amb aquests diners, "x places de residència l'any". Fa gràcia perquè no crec que l'aposta d'aquesta gent sigui precisament que l'administració ho internalitzi tot. https://t.co/J9iQdIyIKB
— Maria Vila (@mvilaredon) March 17, 2026
Les simplificacions també deixen lloc a certes incoherències. Peña-López posa un exemple molt clar: al rànquing d'entitats que reben més diners públics hi ha dues universitats que, és evident, no funcionarien sense diners públics. "Hi ha una part important de desconeixement de la ciutadania sobre com funcionen els serveis", afegeix Vila, que posa el mateix exemple amb el finançament dels hospitals. El mateix passa amb les residències, que reben diners públics, i a la vegada el Menjòmetre apunta que sense destinar aquells diners a una residència, es podrien pagar moltes places, precisament, de residències. "Quan fas un rànquing es marca jerarquia amb intenció", apunta Garde-Cano. Afirmar que amb els diners que es destinen a una cosa se'n podrien fer d'altres suggereix que els diners públics s'estan malgastant.
De la transparència a la demagògia
Tant Peña-López com Garde Cano sostenen que el Menjòmetre ha caigut en la demagògia. L'exdirector de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya considera que aquesta iniciativa és "una irresponsabilitat i un disbarat" i hi veu mala fe. Els motius? Insisteix que calia "treballar més les dades" i contextualitzar-les: "Hi ha molts tipus de contractes i subvencions; han obert dos calaixos i n'hi ha 200", apunta Peña-López. El professor lamenta que el missatge final d'aquest portal és que els diners públics es llencen quan, en realitat, hi ha una "complexitat" en el sistema que s'està obviant.
Garde Cano va una mica més enllà i veu "objectius polítics" en el Menjòmetre. "Les dades són interpretacions del món i ells fan trampa no posant-hi el context", apunta. La professora universitària creu que el portal d'iniciativa anònima vol "donar espai al discurs populista" venent les dades com a objectives quan en realitat no ho són. A més, critica que la difusió de la web va a càrrec de "lobbies d'extrema dreta" o de moviments que defensen la privatització del sistema. A les xarxes socials es multipliquen les publicacions de perfils afins a la dreta o l'extrema dreta que publiciten aquesta iniciativa i miren de desacreditar les crítiques assenyalant que, qui les fa, és perquè rep o ha rebut alguna mena de subvenció.
Els comptes anònims que es fan seva la proposta s'han volgut desmarcar d'un corrent polític concret, però tendeixen a fer publicacions contra determinats partits, com ara el PSC i ERC. Dins del portal o al seu compte d'X també miren de contextualitzar tant el nom del portal -"no tot són menjadores"- com de la informació que donen -"la majoria de les subvencions són legítimes i necessàries"-, i insisteixen que la seva voluntat és fomentar la transparència i la fiscalització.
Polèmica en plena crisi dels serveis públics
En tot cas, els experts consultats no neguen pas que alguns elements actuals vinculats a les subvencions i els contractes públics hagin de ser revisats. "El tema no és que es paguin massa impostos, sinó que tenim els serveis públics col·lapsats", apunta Vila, una idea a la qual també se sumen els dos altres entrevistats. Garde Cano, per exemple, defensa que les ajudes són necessàries però que cal revisar els llibres de condicions d'algunes subvencions. A més, considera que Catalunya ha patit especialment la crisi dels serveis públics. Peña-López afegeix que, molts cops, l'administració ha de "tensar la llei" i incórrer en informalitats per poder acabar invertint uns diners.
Ningú nega que hi hagi una saturació dels serveis públics, vinculat especialment al creixement poblacional que ha experimentat el país. Pot ser que part del problema sigui estructural i tingui a veure amb la gestió dels recursos públics, i és normal que el debat agafi més rellevància que mai. També és normal que creixi la inquietud ciutadana, que molts cops sent que la burocràcia els passa per sobre i no poden accedir a dades de manera tan clara i oberta com en les iniciatives recentment sorgides. L'inconvenient, coincideixen els entrevistats, és que la simplificació i la descontextualització amb que es presenten -especialment al Menjòmetre- alimenten un discurs que ajuda més aviat poc a solucionar el problema.
