Fa uns dies que, a tot l'Estat, s'ha obert un procés de regularització extraordinària d'immigrants que acabarà el 30 de juny. Per acollir-s'hi s'ha d'acreditar estada a l’Estat espanyol abans del 2026, haver-hi residit de manera continuada els darrers cinc mesos, i un certificat de no tenir antecedents penals. El govern espanyol calcula que podran acollir-s'hi més de mig milió de persones. A Catalunya podrien arribar a 150.000.
És, sens dubte, un procés necessari perquè permet endreçar el fenomen migratori i atorga drets i també deures a les persones que fa temps que viuen entre nosaltres (en molts casos treballant en l'economia submergida) i que, acollint-se al tràmit, manifesten la voluntat de seguir a Catalunya. L'Església catòlica o a la patronal, que diu que el mercat laboral necessita els immigrants "com l'aire que respirem", l'han avalat. La regularització, però, no ha estat exempta de polèmica política perquè, ideologies o opinions sobre la immigració a banda, el govern espanyol ha evitat el debat parlamentari i ho ha fet via modificació reglamentària.
En el cas del nostre país, tampoc queda clar quin paper tindrà en tot plegat el coneixement (o l'interès per conèixer) el català com a prova d'arrelament que va provar d'incloure el Govern. L'executiu català sí que va dir ahir que, per atendre els regularitzats i facilitar-los l'arrelament al país, hi haurà 50.000 places més als cursos de català arribant fins als 150.000 en total. No ens podem permetre que els qui volen aprendre la nostra llengua no ho puguin fer.
El procés ha provocat un cert col·lapse administratiu i ha obligat les administracions, com ara els ajuntaments, que un cop més s'han sentit desbordats i desemparats, a prendre mesures i a formar el personal o contractar-ne d'addicional. Hem normalitzat que, en els temps de l'administració digital i la IA, els serveis d'atenció al ciutadà i de realització de tràmits es desbordin cada cop que hi ha un procés extraordinari.
Però més enllà de les qüestions burocràtiques, la regularització, que arriba en un moment d'ascens de l'extrema dreta i de debat sobre mesures punitives entorn de l'ús de determinats vels islàmics en l'espai públic, ha alimentat la conversa pública sobre la immigració. I la pregunta és si aquest pot ser, al nostre país, un debat honest i útil o som només davant material inflamable per la foguera de la desafecció i el populisme.
Fa temps que Catalunya demana competències en aquest àmbit, però els governs espanyols, tant del PP com del PSOE, es neguen a donar-los-hi. El més lluny que s'ha arribat és a una entesa, per ara bloquejada en el tràmit parlamentari, entre Junts i els socialistes per tal que sigui la Generalitat la que, en forma de finestreta única, gestioni els processos administratius relacionats amb la immigració. Fer els tràmits i moure la paperassa, sí, però no decidir fluxos o condicions de permisos de treball o reagrupament familiar. Com passa en altres àmbits, la legislació a aplicar continuaria sent l'estatal, però se n'encarregaria l'administració catalana.
El debat sobre les migracions (a qui, com i fins a on podem acollir) és complex i no es pot abstreure del context social: la nova immigració no és la mateixa dels seixanta i els setanta i la nostra és una societat cada cop menys homogènia. Té afectacions en molts àmbits (com ara la llengua, l'habitatge o els serveis públics) i no es pot dissociar del model econòmic i la realitat demogràfica. Catalunya té competències simbòliques en política econòmica (no pot, per exemple, fixar un salari mínim propi) i no en té pràcticament cap en matèria migratòria. Podem i hem de parlar-ne, sí, però amb la maduresa d'assumir que, malauradament, el nostre país i les seves institucions no tenen ni les eines ni els recursos per aplicar les conclusions a què s'arribi. El contrari és enganyar el personal i provocar impotència i ràbia.
Avui no et perdis
- Anàlisi: Ara sí que toca: està tornant Convergència?; per Oriol March.
- Crònica: Barcelona clama per la llengua: «El Correllengua Agermanat ha vingut a fer història»; per Pau Espí Solé.
- Mestres i professors aposten per «intensificar» el conflicte amb més dies de vaga que al març; per Gerard Mira.
- Joies amagades de Sant Jordi: les recomanacions de 10 llibreries; per Arnau Urgell, Marc Orts i Gerard Mira.
- Crítica: «La gran cita»: el català no sedueix, sedueixen els catalans; per Noelia Karanezi.
El passadís
Salvador Illa i el seu Govern van ajustant els formats de diades i commemoracions. L'any passat, el plat fort de Sant Jordi va ser una conversa del president amb l'escriptor gironí en llengua castellana Javier Cercas. Enguany no n'hi ha i el president farà al matí actes institucionals molt tradicionals a Palau (discurs, missa, xocolatada i rebre gent gran, gremis, pubilles i hereus, i geganters) i a la tarda passejarà pel centre de Barcelona.
I celebrarà Sant Jordi el dia 28 d'abril a Madrid. L'any passat ja es va fer una commemoració, però ell no hi va ser per qüestions d'agenda. Enguany, el Govern ha organitzat a la Residencia de Estudiantes la taula rodona A la literatura catalana hi ressona la sensibilitat contemporània amb el periodista i novel·lista Jaume Clotet i la dramaturga Victoria Spunzberg. Ho moderarà la periodista Andrea Gumes. Hi posarà música Anna Andreu i la benvinguda anirà a càrrec de la delegada Núria Marín i la cloenda del president Illa.
Vist i llegit
La salut mental de Donald Trump és òptima o acusa la seva avançada edat i alguna patologia? És una pregunta que es fa cada cop més gent, fins i tot dins de les files del partit republicà dels Estats Units a la vista de la seva manera de prendre decisions, de governar i d'alterar el panorama internacional. El corresponsal de La Vanguardia a Nova York, Francesc Peirón, entrevistava Bandy Lee, psiquiatre forense i social i autora d'El perillós cas de Donald Trump. El titular és contundent: “Trump està en crisi psiquiàtrica i controla 5.000 caps nuclears”, diu. No l'ha pogut visitar en persona, tal com fa notar l'entrevista, però el diagnostica amb contundència. Hi ha motius. La podeu llegir aquí.
La perla del DOGC
El Departament de Justícia de la Generalitat convoca els Premis ADR Justícia, que guardonen i reconeixen les millors recerques teòriques i les millors experiències pràctiques sobre mediació i altres mètodes de resolució alternativa de conflictes. Hi ha diverses categories com ara tesi doctoral inèdita, millor treball de final de grau o de final de màster, per a pràctiques dutes a terme per ajuntaments o altres administracions, a monografies o articles sobre el tema, i a accions de comunicació entorn la mediació. Els premis no tenen una dotació econòmica molt alta -es mouen entre els 1.500 i els 5.000 euros- però és una bona de reconèixer una bona pràctica en l'àmbit de l'administració de justícia. El DOGC del divendres va publicar la convocatòria i les bases dels premis, que podeu consultar aquí.
