Els han quedat uns vídeos molt formosos, als col·legues de Flaixbac, on diversos adolescents catalans ignoren el que vol dir "serralada", situen la mort de Franco als voltants del segle XV o XVIII, ubiquen la Vall d’Aran en el Vallès Occidental i deixen anar que el president de la Generalitat de Catalunya és Pedro Sánchez alhora que confonen Salvador Illa (“no lo he escuchado nunca”) amb Salvador Dalí i Salvador Espriu. Riuen molt mentre queden retratats com a ignorants còsmics i perfectes fracassos escolars, als ulls dels adults, si més no, que ens preguntem amb les mans al cap com hem pogut arribar fins aquí. 

D’acord, és probable que a Can Flaixbac hagin seleccionat les intervencions més estel·lars dels estudiants per assegurar-se que els vídeos a TikTok es faran virals, i és sabut que, com més gran et fas, més t’avens a pensar que després de tu i de la teva generació és tot decadència i desfeta intel·lectual i moral. Però és alarmant que aquests vídeos resultin creïbles, perquè s’alineen amb molts altres indicadors que, diria, no estan gaire subjectes a les relativitzacions, com ara l’informe Pisa, que en la darrera edició (publicada el 2023) deixava Catalunya per sota de la mitjana espanyola en les puntuacions. Sí, la immigració i tota la pesca, però eren dades molt dolentes. 

No tinc fills i aquesta qüestió me la miro amb certa distància, però sí que percebo que el món escolar és cada cop una mica més flonjo mentre que el món real és cada dia un xic més bèstia, i em pregunto si aquesta dissonància té alguna mena de sentit. No veig clar que siguin idees pedagògiques genials per a fer memoritzar sigui considerat un maltractament a l’alumne, que corregir amb vermell generi traumes i que prevalgui la idea suprema que cal aprendre jugant. I que, en una competició, tant es valgui guanyar o no, perquè l’important és compartir. Segur que m’influeix el testimoni del meu amic Àlex Torío, que, com va explicar fa uns mesos a l’Ara, va decidir deixar l’ensenyament després de vint-i-set anys, incapaç de combregar amb un sistema on, assegura, manen els exàmens fàcils perquè tothom aprovi i on, com a conseqüència, hi ha alumnes de divuit anys que no se saben les taules de multiplicar.

I sí, m’esgarrifa pensar que els nois dels vídeos tindran dret al vot d’aquí un, dos o tres anys. O abans i tot, si és veritat que, com s’ha dit, el govern espanyol estudia rebaixar l’edat del vot als setze anys. Jo el pujaria als vint-i-cinc, però sembla que hi ha actors del món educatiu que en són favorables: per “enfortir la democràcia”, “combatre la desafecció política” i “reconèixer la veu de les generacions més joves”, diuen. Potser sí, si el sistema funcionés. Però a mi em sembla que aquesta veu ja l’anem coneixent i que es troba en un punt encara molt tendre del seu “procés d’assoliment”.