Imaginem-nos, per un moment, que un diari obrís la seva edició amb el titular: "El monjo Raguer, a favor de la unitat d'Espanya." Oh, sorpresa! Què dic: anatema, esquinçat general de vestidures, desmais, clams elevats al cel!

No, no. És clar que tothom sap que el monjo Raguer és independentista. Però imaginem per un moment que, en un tràngol de summa debilitat, va tenir l’ocurrència de dir alguna cosa així. I imaginem que Raguer fos un destacat membre d’Esquerra Republicana. Naturalment, per simple "disciplina de partit", seria cridat a l’ordre i se li demanarien explicacions.

- Em sap greu, em sap molt de greu: vaig ser temptat per un dimoniet constitucionalista molt simpàtic i no vaig poder resistir. Ho sento.
- No cola -li dirien, perspicaços, al partit.
- La veritat es que vaig tenir un terrible malson amb el general Franco i em vaig acollonir. Però n’estic molt penedit.
- No sé si cola -li respondrien-. De moment, ja pots signar aquesta retractació.
- Sí, senyor, sí.
- I demà fas les maletes i te’n vas de delegat del partit a Madrid. Tenim un piset molt mono a la Plaza de España.
- No, si us plau!
- Sí. Te'n vas. I dóna gràcies perquè encara no t’expulsem. Aquestes relliscades són imperdonables, amb dimoniets o sense. I amb Franco, menys.

Compungit, l'aparatchik Raguer va dirigir-se a la capital del Regne. Amb el pas dels anys, es va sorprendre al veure que les canyes les servien amb una tapeta gratis i que la gent no li mossegava.

No, no. Ja ho hem dit, Raguer és independentista. I monjo. En aquest ordre. Com a independentista, probablement no pot dir tot el que pensa. Però com a monjo, sí. I resulta que ho ha anat dient des de fa dècades, des d'abans que acollissin al monestir destacats anarquistes. Raguer viu d'un Concili Vaticà II molt mal interpretat i d'un maig del 68 que encara li produeix èxtasis místics.

En algun d'ells, deixa anar allò de que les dones i els casats han d'ordenar-se i un pensa que, potser, Raguer hauria de demanar l'ingrés a l'anglicanisme. Un també pensa que aquestes barbaritats estan radicalment en contra de la santa doctrina de l'Església Catòlica, aquesta església obscurantista i jeràrquica, tan poc demòcrata, que tant desagrada al monjo Raguer.

I, no obstant això, oh, sorpresa! No hi ha "disciplina de partit" a l’església, ni fan callar Raguer, ni l’envien a Sibèria. Suposo que, per pura caritat cristiana, no li fan cas i resen.

Jo també reso. Reso perquè no s'aixequi algun màrtir d'aquells herois catalans del Terç de Montserrat i carregui a la baioneta, amb la inestimable ajuda del timbaler del Bruc, contra algun monjo despistat. Déu ens guardi.