Durant la dècada dels setanta l'únic que sintonitzaven les televisions a Espanya era RTVE. A finals del mes de maig de 1978 un anunci va acaparar els minuts d'emissió d'aquell canal únic. Ahora, Hacienda somos todos. No nos engañemos. La campanya la impulsava Francisco Fernández Ordóñez, ministre del govern d'Adolfo Suárez. Ell va ser qui va impulsar la primera gran reforma fiscal després de la dictadura, que incorporava l'IRPF actual, regulava el delicte fiscal i aprovava una amnistia tributària. Entre els protagonistes d'aquella campanya publicitària, Bárbara Rey, que es posava com a exemple: Ángel (Cristo) y yo siempre decimos la verdad, también a Hacienda. Vista amb perspectiva, aquesta afirmació es desmunta per si sola. Però els embolics de faldilles reials són figues d'un altre paner. Aquí hem vingut a parlar d'Hisenda. I igual com ha quedat demostrat que la vedette i el domador de lleons no sempre deien la veritat, la realitat quaranta anys després és que això que Hisenda som tots és un autèntic frau.

No queda gaire perquè els petits contribuents tornem a estressar-nos amb la feixuga declaració de la renda. A partir de l'abril començaran a recordar-nos que toca passar comptes amb l'Estat. I, religiosament, passarem per caixa a abonar el que correspongui, creuant els dits perquè en aquest últim any fiscal no haguem patinat amb les retencions, o que no haguem tingut més d'un pagador. Això per no parlar dels autònoms.

Per anar adobant el terreny, Hisenda ha anunciat que preveu estrènyer el setge per lluitar contra l'economia submergida, que segons els seus càlculs, l'any passat hauria arribat als 15.000 milions d'euros, un 22% del PIB espanyol. Entre les mesures d'aquest pla de control, es vigilaran les residències fictícies, aquells que afirmen viure en una altra comunitat o país sense que sigui veritat, per poder estalviar-se impostos. Però on més posa la banya el ministeri és en el petit contribuent, en les reformes a casa. Que aixequi el dit qui mai no hagi pagat una d'aquestes obres en negre, ni que sigui una part, per poder-se estalviar l'IVA. Segur que fins al militant d'esquerres més acèrrim defensor de la redistribució de la riquesa, ha caigut en la temptació. Assumim-ho, predicar amb l'exemple és una missió complicada a la vida.

Segurament, aquest setge al petit contribuent sigui necessari. Ara bé, així com Hisenda ens demana que no l'enganyem, que no ens enganyin a nosaltres. La cacera a les grans fortunes és foc d'encenalls, perquè l'arquitectura que tenen muntada per fintar l'Agència Tributària requeriria que tots els esforços de la inspecció fiscal es bolquessin cap aquí.

Precisament aquesta setmana, qui ostenta el tercer lloc al podi de persones més riques d'Espanya, Rafael del Pino Calvo-Sotelo, president de Ferrovial, amb un patrimoni estimat de 3.800 milions d'euros, ha fet saber que es muda. Que trasllada la seu fiscal als Països Baixos, on la pressió impositiva és molt més baixa. Amb el canvi de residència s'estalviarà pel cap baix uns 40 milions en impostos. Perquè com passa a Espanya, la unitat monetària a la zona euro no és sinònim de justícia fiscal. La decisió encara l'ha d'avalar el consell d'administració, per tant, cal veure encara si tot plegat no acaba sent una catxa per pressionar la Moncloa per un tracte de favor.

És legal el pols de Ferrovial a les polítiques de Pedro Sánchez? Sí. És èticament i moralment reprobable? També. Perquè si aquesta constructora, nascuda en plena ebullició del franquisme, s'ha fet gran i s'ha convertit en multinacional, és gràcies a l'obra pública concedida al llarg de dècades. Obra pública pagada amb els impostos que surten de les nostres butxaques. Ferrovial som tots, Hisenda no. No ens enganyem.