Catalunya s’acosta a un moment crucial que definirà, en gran manera, el nostre futur a mig i llarg termini. Més enllà de moviments significatius que cal interpretar en la seva mida justa (No vull pagar, Assembla Nacional Catalana, Assemblea de Municipis per la Independència, el moviment de les consultes populars per la independència, els indignats...), cal focalitzar la nostra atenció en la flexibilitat i l’adaptabilitat de les forces polítiques catalanes a aquest nou estadi.
Així, fa pocs dies vam ser testimonis d’una foto que podia haver aparegut en color sèpia pel seu gust antic. Pere Navarro i Alícia Sánchez-Camacho refermant el compromís del PP i del psc-PSOE amb la constitució espanyola i el seu rebuig a qualsevol iniciativa que pogués desbordar-la. D’altra banda, i amb els matisos que calguin, Esquerra, Iniciativa i els diputats de Solidaritat i Democràcia Catalana fent costat al Govern i assumint la necessitat peremptòria d’una nou pacte fiscal.
La societat catalana és conscient del moment crític que vivim, progressa en les seves formes i en les seves demandes polítiques i algunes formacions polítiques, la majoria de les formacions polítiques catalanes, així ho han entès i així ho demostren amb el seu discurs polític per bé que, com hem dit, amb accents diversos. Arribats a aquest escenari, la proposta seriosa, raonada i conscient d’una hisenda pròpia és un pla que no només cal assumir sense reticències des de la majoria parlamentària sinó que cal assumir també des del conjunt de la societat catalana.
L’autisme nacional de què fan gala els partits espanyolistes a Catalunya aquesta vegada sí que els enfronta a una part significativa dels seus votants. Perquè la crisi que pateix Catalunya no té fronteres polítiques i es fa difícil argumentar, dia rere dia, com la teva formació política defuig la raó i el benestar propi per acontentar els capricis i els desfalcs que es perpetren a sis-cents quilòmetres. Argument, per altra banda, que no sostenen a Euskadi i Navarra. Hi haurà, ja ho sabem, una part de vot essencial i ideologitzat fins a l’alienació que es mantindrà fidel al PP i al PSOE, però existiran fugues per un comportament polític que compromet sanitat, educació i serveis bàsics per a tots els ciutadans de Catalunya.
Arribats a aquest punt, els partits polítics catalans no han de tenir cap por a l’hora de proposar, recolzar i unir-se a favor d‘un pacte fiscal amb la hisenda pròpia a la recàmera. L’escanyament i la sagnia econòmica resultat de la submissió política són tan evidents a casa nostra que tindran, per força, un trasllat en els suports electorals.
Els qui no ho entenen ara i mantenen discurs decimonònics ho acabaran entenent, per força, quan la societat catalana es pronunciï.