Veig visions amb totes les lectures i reflexions que estan sorgint arran de la manifestació del 10 de juliol passat. Realment, hi ha gent que sembla que estiguin a la lluna. O bé tenen algun problema de percepció, o bé directament menteixen. Jo hi vaig ser, i juraria que els fets no donen gaire marge a la imaginació. Allà va passar el que va passar, i no pas el que alguns voldrien que hagués passat. Hem de reclamar fer honor a la veritat, i als que s’inventen coses, dir-los directament; ho haveu vist? Què haveu sentit exactament?

D’entrada, el que llegim a certa premsa internacional, inclosa la de Madrid, la part que mereix el nom de premsa informativa. D’on van treure els mitjans que la gent reclamava més autonomia, o el respecte al nivell d’autonomia adquirit fins ara? Allà, qui era que defensava l’Estatut? Jo no vaig sentir cap crit, cap ni un, a favor de l’Estatut, ni el del 30 de setembre, ni el de Mas i Zapatero, ni el del ribot d’en Guerra, ni el del referèndum, ni per suposat el del TC. Ni el de Núria ni el de Sau, ni el dels treballadors; allà ningú no estava per estatuts.

Després, la cantarella ensopida de la unitat. Qui demanava unitat? Jo dec ser molt obtús, però us juro per les meves glàndules, i me les aprecio molt, que jo no vaig veure cap pancarta amb el lema de la unitat. Cap adhesiu, cap clam, cap eslògan o tornada. Qui reclamava unitat, allà? Per què ara ens hem d’unir? Per fer què? Per anar on? Per aconseguir el què, exactament? Qui, dels que es manifestaven, es volia concentrar en un govern nacional? De fet, el que vam sentir van ser uns crits ben poc unitaris, menys unitaristes i gens unionistes contra alguns partits i contra alguns dirigents.

Tampoc no vaig acabar d’ensopegar amb les masses que, en abstracte i en teoria, exigien el dret a decidir. El que havia estat el lema central de les manifestacions de fa quatre anys ja ha passat a millor vida; ara ja no es veu gaire preocupació pel dret acadèmic. El que sí que vaig veure i sentir van ser afirmacions en temps present i primera persona; nosaltres decidim, i tota la geografia catalana, poble per poble fins arribar a Barcelona, que preveu decidir o que ja ha decidit.

Finalment, no vaig ensumar gaire suport incondicional a uns partits que, com a tota i fina anàlisi, havent pres nota del que diuen els seus dirigents que van detectar al carrer, tres dies justos després maten les iniciatives parlamentàries a favor de la democràcia i de l’autodeterminació. Però vejam, en quin món viuen? Com interpreten els nostres electes la realitat que els envolta? Que no van veure les pancartes que denunciaven, denegaven i defecaven damunt la classe política? Que potser només les vaig veure jo? Que potser era un somni, tot plegat? Com és que, passat el gran dia, els nostres dirigents s’embarquen i fan exactament el contrari del que la multitud els ha demanat? Com pot ser?

Mireu, el que vaig veure jo va ser això: una gent que sortia al carrer en massa, tot un poble, que rabiava contra els seus polítics i demanava la independència. Jo no vaig veure res més, no vaig sentir res més, no vaig interpretar res més. Els crits, les pancartes, les cançons, els cartells, tot era un clam per la independència. Les banderes estelades no havien estat mai tan nombroses, no havien ocupat mai la ciutat d’aquesta manera. Alguns diuen ara que no n’hi ha per tant, que molta gent no cridava res o que demanava altres coses.

Però aviam un moment, si em permeteu: a quin planeta viuen bona part dels nostres mandataris i opinadors? Que no tenen orelles per sentir, que no tenen ulls per veure? Que tenen algun impediment, pobra gent? Com es poden ignorar les evidències, com es poden llegir tan malament els missatges, com es pot aprendre tan poc d’una lliçó magistral, clara, ressonant? Que no cridava prou, la gent? On éreu, què miràveu, què escoltàveu? Ho haveu vist o no?

Caram, escolteu, si allò era tot un poble que demanava la independència. Repetim-ho, per si algú no ho ha entès, per si a algú li fa vergonya o troba que ens excedim. La independència. La independència d’Espanya, deixem-ho clar. La independència política de l’Estat espanyol. Tant costa d’admetre l’evidència? Si fins i tot les pedres cridaven independència! Els fanals del passeig de Gràcia, les botigues de moda, les terrasses dels bars, els arbres castigats pel sol, els gossos que passaven: allà no se sentia res més que un clam unànime, compacte, decidit, per la independència de Catalunya. Les mosques volien la independència. Tant costa d’entendre, per l’amor del cel?