Embolicar-se amb la bandera, la blaugrana; apel·lar a la unitat, la del barcelonisme; convèncer Europa, la UEFA; i assenyalar un enemic comú, Javier Tebas i el Reial Madrid. Joan Laporta ha calcat el pla que en capítols anteriors han seguit determinats actors de l'independentisme, però no només. També ho han fet d'altres, per exemple Isabel Díaz Ayuso. I, si més no de moment, l'estratègia li ha sortit brodada. Un 10. Alguns diran que exagero, que és injust, perquè malgrat ser una obvietat, ja era hora que algú digués les coses pel seu nom, que el Reial Madrid és l'equip del règim. I probablement tenen raó. Potser ja tocava. Però que l'arbre que el president blaugrana ens ha plantat davant dels nassos no ens tapi la foscor del bosc.

A peu de carrer, al bar, a Twitter, el debat ha mutat. El cas Negreira ha quedat relegat a un segon pla. El Madrid ha picat l'ham i ha rematat l'assistència que Laporta va llançar a la compareixença de dilluns acusant-los de ser l'equip del règim. La rèplica merengue va arribar amb nocturnitat, tocades les 10 de la nit, un horari molt adient tenint en compte que es tracta de pornografia pura. Una fake news de manual. Les paraules de Laporta van directes als budells dels convençuts, com hi va també el vídeo del club blanc. Tots dos esperonen les seves pròpies parròquies. Un win-win per a dos enemics eterns, que han escalat la virulència dels retrets públics, però que a la vegada són aliats i van de la mà, encara ara, en el projecte de la Superlliga.

Ja fa temps que els periodistes polítics ens queixem de la futbolització de la política. Amb el cas Negreira arriba la torna, la politització del futbol. S'hi reprodueix el mateix patró d'alguns episodis del procés o de la batalla descarnada entre els grans partits de la política espanyola. Hooliganisme al poder. Hooliganisme atiat no per les masses, sinó per la cúpula. Per la directiva. Això sí, aquí un té molt més pecat que un altre. Perquè com a mínim, quan parla del règim (del de Franco, no del de menjar), Laporta parteix d'una evidència. En canvi, el Reial Madrid manipula deliberadament el seu vídeo, les reproduccions del qual es compten ja per milions.

Mentre s'alimenta la bèstia, el dubte segueix planant a l'aire. Perquè per bé que comunicativament la roda de premsa de Laporta és excelsa, periodísticament té una llacuna immensa. I és que segueix sense dissipar l'ombra de sospita. Perquè no resol el rovell de l'ou, que és per què entre els anys 2001 i 2018 va contractar els serveis del vicepresident del comitè tècnic d'àrbitres. I no serveix això de "per informes molt importants i necessaris". De fet, relligant una cosa amb l'altra, la sensació que en pot quedar és que com que a can Barça es considerava el Madrid l'equip del règim, ergo, l'equip que tenia el poder a nivell institucional, calia compensar la balança i neutralitzar com fos aquest desequilibri. Els pagaments a Negreira van començar amb Gaspart, van seguir amb el primer mandat de Laporta, amb Rosell i amb Bartomeu. Gaspart i Laporta s'han lliurat de la imputació, perquè si n'hi hagués hagut, el delicte hauria prescrit. El club, en canvi, està de peus al fang. Encara queda partit. De moment, sempre ens quedarà la Lliga. I que el Madrid no guanyi la Champions, és clar.