Una vegada més, la inversió pressupostada a Catalunya per part del govern espanyol és inferior a l'aportació que es fa al PIB estatal. En el cas dels comptes per al 2023 presentats aquest dijous, a la Generalitat li pertoca rebre un 17,2% dels recursos, però el país genera un 19% de la riquesa de tot l'Estat. En el fons, però, cap d'aquestes xifres acaba sent rellevant, perquè en uns pressupostos no és clau què es preveu sinó què s'executa. I, en el cas de la inversió prevista per a Catalunya, el compliment no s'acosta als números que presenta el ministeri, estigui en mans de qui estigui la Moncloa. Amb les dades del primer trimestre, per exemple, ja es veu la tendència: només un terç de la inversió acaba concretant-se. Ni tan sols la gratuïtat de Rodalies pot emmascarar els problemes perennes en la gestió d'infraestructures a Catalunya.

Tanmateix, en un pressupost hi ha dues parts: la que proposa i la que accepta. En un racó, per tant, el govern espanyol, que necessita aprovar el comptes per arribar al 2023 amb marge i encarar les eleccions de l'any vinent -o principis del 2024, esgotant els terminis-. En l'altre, la majoria de la investidura, que ja és l'única opció del PSOE per aprovar lleis. Dins d'aquesta majoria hi té un paper preponderant ERC, que fins ara ha validat tots els pressupostos que ha portat Pedro Sánchez al Congrés. El track record, per ara, no és favorable als republicans, que han constatat com els incompliments del PSOE han impactat en la seva estratègia negociadora a Madrid i els han costat topades amb els -almenys fins aquest divendres, quan acabi la consulta- socis de Junts.

La pregunta és legítima: fins a quin punt és creïble que es negociarà l'autodeterminació i l'amnistia si no s'aconsegueix que arribin els recursos pressupostats per a la Generalitat? I encara una altra: es poden aprovar uns comptes quan no s'ha complert amb els anteriors? Al mateix temps, es fa complicat pensar en un escenari en el qual ERC es desmarqui dels comptes de Sánchez, especialment si el PSOE vincula la seva aprovació a la reforma de la sedició que, segons consta -implícitament- en els documents aprovats en la mesa de negociació hauria d'estar preparada com a molt tard abans que acabi el 2022. Els republicans poden tenir encara menys marge si, en un marc de ruptura amb Junts, el PSC ofereix els seus vots gratuïts -en política mai ho són- per aprovar el comptes de la Generalitat en un presumpte exercici de "responsabilitat".

A Salvador Illa, en aquest sentit, el context li somriu. Només ha d'esperar que ERC i Junts acabin la carnisseria en què s'han instal·lat -ja sigui amb la consulta d'aquest dijous o divendres o bé després de les municipals- per ocupar el despatx de president de la Generalitat, si es compleixen les enquestes. També parteix des d'una bona posició -especialment si Junts continua al Govern- per pactar amb uns i altres després de les eleccions municipals, com es va demostrar després del 2019 a la Diputació de Barcelona. Un organisme, per cert, on ara Laura Borràs, la filla més famosa de l'1-O, intenta recol·locar un dels seus assessors cessats fa unes setmanes. El ressorts de la política autonomista deparen sorpreses, fins i tot entre aquells que més diuen detestar-los.

A Madrid hauria de ser hora d'executar el pressupost, i a la Generalitat no seria mal moment per executar decisions, encara que siguin doloroses, per acabar amb un espectacle que no beneficia ningú. Quin missatge es dona a l'electorat -tant per part de Junts com d'ERC, perquè la responsabilitat és compartida, que per això existeixen les coalicions- si un Govern, per més independentista que sigui, només parla de baralles quan el context és esfereïdor a nivell socioeconòmic? Com es podrà queixar la Generalitat -l'integri qui l'integri- de l'execució pressupostària si aquí s'han posat en risc els comptes per les discrepàncies entre socis? Les properes eleccions ho respondran.