Sant Sebastià, Donostia en basc, és una ciutat on sempre fa de bon anar. La més senyorial de totes les d’aquell país, té una bellesa molt singular i una gastronomia d’altíssim nivell que, els dies que el temps hi ajuda, la fan del tot captivadora. Els bulevards li donen un aire un xic francès, acollidor, i els caps de setmana són molts els turistes procedents de França que omplen els seus carrers, botigues i restaurants. Sempre que hi vaig m’escapo a la llibreria Elkar, abans Bilintx, al cor del barri vell, on sempre hi trobo novetats sobre la història, la política i la cultura d’aquell petit país. Ja fa temps que, com aquest dissabte, em saluden en català i s’esforcen per dir-me en la nostra llengua els quatre mots de cortesia, convencionals, que han après.
L’assistència a l’acte electoral central de la coalició independentista Amaiur és el pretext que m’ha permès de viatjar-hi, només per unes hores. I tot i que hi havia moments que semblava que treballés a preu fet, vaig haver d’aprofitar el temps al màxim per parlar amb tanta gent com em va ser possible i fer-me una idea una mica més aproximada del que està passant al País Basc, més enllà del tòpic. El primer amb qui puc enraonar una estona és un destacat i conegut dirigent del PNB, francament preocupat pels resultats que pot obtenir la seva formació, el 20-N. Pot ben bé ser que l’històric partit nacionalista quedi per darrere de la coalició independentista i, fins i tot, estan preparats per a la possibilitat que, finalment, perdin un parell d’escons i, doncs, que no puguin fer grup parlamentari propi, només amb les seves forces. Si així fos, els caldria que algun altre grup els en cedís algun, previsiblement CiU.
Amaiur és una coalició electoral independentista, on participen forces diverses. Si Bildu era la marca electoral amb què van concórrer a les municipals EA, Alternatiba (escissió abertzale d’IU) i la gent de la il·legal Batasuna, Amaiur és el nom nou adoptat després que Aralar s’afegís a la gran coalició. Les sigles independentistes hi són totes i concorren juntes, més enllà de la singularitat de Nafarroa Bai, però la realitat és ben diferent de la imatge ingènuament ensucrada i simple que, sovint, es té del País Basc, des del nostre país. Una cosa és l’existència mateixa de la coalició, enormement positiva pel sol fet d’existir, i l’altra és pensar-se que allò és una bassa d’oli i que hi lliguen els gossos amb llonganisses.
Tot és complicat, difícil i, sovint, gairebé una operació d’enginyeria política. D’entrada, la gent de Batasuna, que hi són majoritaris, tenen els líders més qualificats, els més polítics, a la presó (Otegi, Diez Usabiaga) i el seu nou partit, Sortu, no ha estat legalitzat, circumstància que els situa en una posició estranya. D’altra banda, si bé ningú no ha discrepat, ni discreparà, públicament, de la decisió de l’organització armada d’abandonar per sempre l’activitat militar, hi ha gent que, per motius diversos, no en comparteix la decisió i manifesten el seu descontentament no assistint al míting. Parlo amb alguns d’ells, personatges històrics, i no m’amaguen el malestar, si bé, acostumats com estan a una estructura jerarquitzada, acaten allò que ha establert “l’autoritat competent”, per dir-ho amb la seva mateixa expressió. Tampoc Aralar no ha estat un exemple d’unanimitat ja que noms qualificats no assumeixen la decisió electoral del seu partit, per considerar-la precipitada, poc madura i, sobretot, que no ha resolt amb encert el tema navarrès. També hi parlo, com ho faig amb els sectors diguem-ne “oficials”, de totes les sigles d’Amaiur.
A la nit, el sopar permet allargar la conversa en un clima de confiança, fins molt més enllà de l’hora a què estic acostumat a anar-me’n a dormir. Els felicito per haver fet la coalició, l’única que sembla que faci campanya pels carrers, places, ponts i parets del seu país, ja que els altres, llevat del PNB amb una intensitat molt menor, no semblen existir. Dit això, els faig saber la meva opinió, després d’haver sentit tots els discursos del míting multitudinari a Anoeta. Són discursos per reagrupar i retenir tot el vot independentista, cohesionar-lo electoralment i extreure’n la força màxima. Però no són discursos per a créixer. És l’oferta electoral feta des de la resistència, però no és l’oferta adequada per articular majories socials, governar el país i dur-lo fins a la plenitud de la sobirania. Alguns en són ben conscients. D’altres estan entusiasmats amb intervencions radicals on, en menys de cinc minuts, es reivindica fins a tres ocasions la figura del Che, amb un estil d’esquerra absolutament desfassada... En fi, faran un gran resultat i jo me n’alegraré i molt, per molts motius. Però l’èxit els hauria de servir per preparar-se per fer el salt des de la radicalitat fins a la normalitat, de la minoria, per important que sigui, fins a la majoria. Perquè, abans de dos anys, pot ben bé ser que el lehendakari sigui dels seus. I aquell serà el moment més difícil, l’hora de la veritat, no dels discursos abrandats, sinó de la gestió pública de la quotidianitat, camí del propi estat, mentre manen l’Erzantza, fan carreteres i construeixen hospitals. Poca, broma , doncs... Sort i vots, Amaiur!!!