La proposta de celebrar un referèndum el setembre de 2017 ha permès recuperar la unitat de les forces independentistes i ha reduït una distància amb els comuns que començava a semblar insalvable. Reformulat el full de ruta independentista, el principal punt de fricció de les properes setmanes serà la negociació dels pressupostos després del fiasco d'abans de l'estiu.

“No podem convertir els pressupostos en una batalla ideològica”. Amb aquesta frase sorprenent –si no hi pot haver ideologia als comptes, quan n'hi pot haver?-, Artur Mas va encarar la prèvia del debat. “La creació d'estructures d'estat no justifica apujar impostos”, va afegir per intentar fixar la posició del PDC. Aquest dimarts, tant al discurs com a la rèplica, Puigdemont ha evitat mostrar-se tant rotund i, malgrat assegurar que el principal problema és l'“espoli fiscal” i no el sistema tributari, no ha assegurat explícitament que l''IRPF és intocable.

Puigdemont, això sí, ha tirat de tòpic: “I això qui ho paga?”, s'ha preguntat el president de la Generalitat. Doncs ara, abans d'encarar el “darrer pressupost autonòmic” (aquest cop sí?), és un bon moment per debatre qui ha de pagar les misses, entre les quals la dels 7.000 nous treballadors públics. El procés ha fet bascular lleugerament el país cap a l'esquerra i la societat es mereix un debat ben informat sobre el model tributari del país sense falsos tòpics que dibuixen Catalunya com el territori del món amb major pressió fiscal. Un 77% dels catalans, segons el CEO, aprova apujar als impostos als que tenen més ingressos i patrimoni. I encara que no ho sembli escoltant les tertúlies, això és una majoria social molt sòlida.