Des que va començar la pandèmia, tots plegats hem hagut de fer un esforç tremend per mantenir el terrat a lloc i resistir les envestides psicològiques i anímiques que ens han suposat l’anunci de mesures, sovint incomprensibles, en comptagotes. A cada ronda de mesures anunciades per la consellera Vergés (diguem-ne que la vessant comunicativa tampoc no acaba de ser el seu fort) ens han tremolat les cames pensant a qui hauríem de deixar de veure, què ja no podríem fer o quin confinament perimetral absurd i sense cap mena de perspectiva territorial els hi tocaria suportar als pobles on hi viu menys gent que en una illa de l’Eixample. A tot això sempre s’hi ha sumat el tsunami de queixes dels sectors que s’han vist afectats a cada tromba: la gent que viu del teatre, els restauradors, els llibreters, els músics, els botiguers, la gent amb fills en edat escolar o els usuaris i propietaris de gimnasos, que han vist com la seva estabilitat econòmica depenia gairebé d’una ruleta de la sort que feia girar el govern buscant l’equilibri entre les premisses que ni es pot tancar tot, ni es pot tenir tothom enfadat.

Per sort o per desgràcia, tot això els universitaris que no som de primer curs ens ho hem mirat des de la tranquil·litat i la pau d’esperit que dona la distància i el saber que a nosaltres no ens toca mai. A tots els plans de desescalada, la presencialitat  de les classes universitàries teòriques pels qui no som de primer curs, és a dir, més de la meitat d’estudiants universitaris, o no es preveien, o es preveien a l’últim esglaó, tal com ha succeït amb el relaxament de mesures anunciat la setmana passada, corrent el risc que arribi la quarta onada abans que hàgim pogut trepitjar la facultat un parell o tres de cops. Deixar-nos a casa, i ho sabem, redueix el risc de contagi a un cost econòmic molt baix, gairebé nul, i per tant sempre és el primer recurs a l’hora de reprendre mesures restrictives quan les dades empitjoren.

Ha passat un any (un any!) des que molts estudiants vam trepitjar les nostres facultats per últim cop per a fer-hi classes. Ha passat un any, doncs, des que la nostra vida universitària consisteix a tenir com a màxima motivació diària triar xandall i mitjons a conjunt i abillar-nos de manera més o menys presentable de pits en amunt per si el professor ens demana encendre la càmera per intervenir. I això si ens veiem en cor d’intervenir, perquè el cert és que, i crec que qualsevol universitari que m’estigui llegint em donarà la raó, a les classes virtuals s’hi va a dir bon dia pel xat, s’hi intenta mantenir la concentració decididament amb la por de perdre el fil i desvincular-se de l’assignatura, i es converteix en una mena de podcast en què el professor parla des de casa seva d’allò a què ha dedicat tota una vida acadèmica davant d’una pantalla i tu regues les plantes moribundes de l’habitació amb la veu del catedràtic de torn de música ambient.

“Més esforç i més cansament psicològic a la universitat virtual forçada per la Covid”, deia un titular d’una notícia de la televisió pública d’aquest país a finals del gener passat. Entenc que si la notícia va sorprendre algú, o aquest algú no es lleva al costat d’un jove amb cara de saber que tornarà a viure el dia de la marmota, o fent-ho no fa l’esforç de fixar-se en com arrossega el desànim per terra.  Tothom ha pogut entonar l’ “i jo, què?” quan ha vist que les mesures afavorien el del costat i el perjudicaven a ell. Nosaltres no hem ni procurat reunir les energies per fer-ho, perquè en el fons sabem el què hi ha, que és que la presencialitat a les aules, encara que sigui amb un aforament d’un terç, en aules ventilades i respectant la distància, requereix molts desplaçaments, i molts desplaçaments poden ser molts contagis.  Uns desplaçaments, per cert, que no han importat pas gaire a l’hora de fer exàmens finals després de Nadal malgrat haver-nos menjat gairebé un any de classes des de casa.

Amb aquesta barreja de resignació i fatiga, hem anat veient com, respectant els aforaments, s’han omplert els teatres, els concerts, i els cinemes,  com l’Ot i l’Iu han tornat a anar a natació i a llenguatge musical després de l’escola, com en Jordi ha pogut obrir la llibreria els dissabtes i recomana els “Petits Plaers” a tothom qui passa per la porta, o com les mesures es flexibilitzen pels restauradors, que prou malament ho han passat, i podem fer les postres i els cafès tranquil·lament sense haver de pagar i marxar a correcuita amb el flam de mató encara travessat.

I en aquest clima de semi-normalitat que precedeix el retorn d’una altra onada, i per tant, de més mesures, els universitaris hem estat en  un racó de la biblioteca del poble amb els auriculars posats, buscant una engruna de voluntat per concentrar-nos i valorar els esforços d’uns professors que desenganyem-nos, també n’estan fins als nassos de  tot plegat, i intentant trencar la rutina de ser sempre amb el mateix portàtil, al mateix escriptori, amb les mateixes vistes. Hem esperat el nostre torn amb la por de saber que aquí no hi ha ningú gaire preocupat per la vida acadèmica dels universitaris i que en el millor dels casos tornarem a ser els primers de girar cua cap a casa quan, de nou, la situació ho requereixi.