El País publicava aquest divendres un editorial d'antologia. El rotatiu de Prisa, que es presentava com el referent del bon periodisme independent, civilitzat i progressista, s'ha embolcallat els darrers anys en la bandera espanyola i no pren prevencions a l'hora de desqualificar l'independentisme i els seus dirigents. La seva lectura de la manifestació de dijous a Brussel·les és que el sobiranisme és un fenomen populista incompatible amb els valors democràtics i europeistes. I que els que hi van anar ho van poder fer gràcies a ser espanyols. Un argument calcat al que feia anar el dia abans a la Moncloa Soraya Sáenz de Santamaría.

La tesi del text s'amania amb desqualificacions com considerar una “idiotesa” la marxa convocada per polítics “fantasiosos” delerosos de “destruir la imatge d'Espanya”. Talment com si l'actitud de l'estat espanyol, amb guerra bruta, violant correspondència i punxant telèfons, promovent la marxa d'empreses, tractant governants com si fossin delinqüents comuns i negant-se a dialogar entorn les peticions majoritàries dels catalans, fossin una fantàstica (i normalíssima) carta de presentació. La peça acabava amb mots gruixuts adreçats als oradors: a Toni Comín l'acusava de “malbaratar la història i embrutat el cognom” del seu pare, a Marta Rovira la presentava com una ploramiques i a Carles Puigdemont com un polític “ridícul i sense credibilitat” associat als “ultres antieuropeus”. “Quina tropa”, concloïa. Això, en un editorial.

El d'antieuropeista o euroescèptic és el darrer improperi que s'han guanyat els independentistes. Si un error han comès en aquest procés és, tal com deia Comín en l'entrevista que li vaig fer diumenge passat a Lovaina, tendir a veure l'ampolla mig plena i no mig buida. Sovint han caigut en la temptació de dir el que la gent volia sentir i era més rentable. Gurús de l'independentisme ho han alimentat assenyalant fins i tot eventuals reconeixements de la República quan es proclamés. Mai el Govern va donar res per fet, però sí que es va participar de la convicció -lògica, però no fonamentada- que Europa no toleraria una repressió com la de l'1 d'octubre i que, abans que es consumés la unilateralitat, forçaria la negociació.

Les opinions públiques europees es van escandalitzar el dia del referèndum i es van succeir les protestes polítiques més o menys públiques, però la contundència de l'acció exterior espanyola les va ofegar i va aconseguir que no s'obrís la carpeta catalana. Europa, les institucions comunitàries, que controlen els estats i no directament els ciutadans, ha fet costat a Rajoy i això ha decebut. I és lògic en un país que havia dipositat en Brussel·les moltes esperances de no passar per Madrid i s'havia implicat en iniciatives com l'Assemblea de les Regions i estat europeista a carta cabal.

Trobo lògic que l'independentisme sigui crític amb aquesta Europa en la qual havia cregut i faci un toc d'alerta per com d'ocupada i preocupada està només pels assumptes econòmics (com la gestió del Brexit o els acords comercials amb el Japó o els Estats Units) mentre deixa de banda temes que són, precisament, els que van justificar l'evolució d'una unió comercial per l'acer i el carbó a un mercat comú, primer, i a un intent d'unió política, després. La UE ha fet costat a Espanya en el procés català perquè no vol soroll i ha cregut Rajoy quan els ha dit que la seva recepta, el 155, acabaria amb un problema que pot desestabilitzar l'economia més important del sud del continent. Altra cosa és que atengui peticions seves que, per bé que tinguin a veure amb el cas català, afectin els ordenaments jurídics interns. El no a revisar el funcionament de l'euroordre, i per tant rebaixar els seus sistemes de garanties, aquest mateix divendres n'és un bon exemple.

Ser crític amb les institucions europees, i amb la dreta que comanda la Comissió, el Consell i el Parlament (Juncker, Tusk i Tajani són, com Rajoy, conservadors), o fins i tot plantejar-se que una futura Catalunya independent en surti si segueix una deriva que afecta també assumptes com la gestió dels refugiats, no pot ser considerat populista o euroescèptic sense cap matís. Fer-ho s'emmarca en el nul rigor argumental que determinats mitjans i partits atribueixen a l'independentisme. El bloc del 155 no va sobrat d'arguments i de relat. El PP, que governa Espanya, ha presentat, tres dies després de que comencés la campanya electoral un programa en la qual la mesura estrella és prohibir les estelades a l'espai públic i el seu candidat recomana fer cas als taxistes quan se li presenten dades macroeconòmiques. I dirigents com Miquel Iceta, que van negociar l'Estatut mentre els socialistes governaven a Barcelona i a Madrid, no ha fet mai autocritica ni acte de contrició pel fracàs d'una via federal que ara se'ns promet en un terreny de joc que és encara més impracticable. De la reforma de la Constitució Rajoy ja en va rebaixar les expectatives.

Tot plegat no pot ser, però, una excusa per a l'independentisme. Els electors no dubten del compromís del bloc del sí, en qualsevol de les seves tres expressions i accents, per fer efectiu el compromís de desplegar la República, però cal autoimposar realisme en relació a la reacció de l'economia, el comportament dels agents internacionals, la dificultat d'ampliar consensos interns o el poc marge que donarà la situació processal dels seus líders quan es recuperin les institucions. El govern espanyol, ben estintolat pel PSOE i Cs, no cedirà d'un dia per l'altre i no s'ha compromès ni a acceptar el resultat de les eleccions (assumir les conseqüències d'un triomf independentista) ni ha descartat l'ús de la violència. El rigor a l'hora d'analitzar la situació pot ser que alenteixi el camí i que el presenti menys èpic i més costós, però també el farà més sòlid i inclusiu. És una bona promesa electoral.