En política el problema no és tant perdre com retrocedir. Els independentistes hem retrocedit: el país se’ns dretanitza a marxes forçades alhora que s’imposa el marc nacional espanyol. Tornem a ser un país resignat a la dominació? Ara per ara, no podem anar més enllà, se’ns diu. Com que l’alternativa al Pedro Sánchez - PSOE és l’extrema dreta, hem de moure’ns amb prudència, sentim a dir. Ja poden caure a trossos els serveis públics, que no se’ns permet ni pensar en el concert econòmic; no podem imaginar cap pas endavant que no s’ajusti a la impotent autonomia de règim comú que arrosseguem des del principi transicional del cafè per a tothom. Ens hem submergit en un clima polític desil·lusionant. 

El fet és que no tenim una agenda política nacional pròpia. Vam encetar el segle XXI amb el repte de la regeneració democràtica i la sobirania i hem acabat tornant a finals del XX: reiniciem un cicle autonòmic. 

Pas a pas i actuant resignadament disposarem de més diners i alguna competència més per a l’autonomia catalana? Probablement. No direm que no a més liquiditat i a alguna nova eina d’autogovern, si arriben, però sabem que millorar una situació (competència, finançament) no equival a resoldre-la. Als independentistes ens preocupa i ocupa que el nostre país sigui viable. No ho serà sense sobirania, ja que els guanys autonòmics no asseguren la pervivència de Catalunya en un Estat que no admet compartir sobirania. Els independentistes volem superar l’autonomia, no recloure’ns-hi. Què tenim previst per a després d’un millor finançament o d’una competència més? Com és que ara ens movem només seguint una lògica autonòmica? Com s’explica que hàgim arribat fins aquí?

Hem arribat a aquesta situació perquè en comptes d’acordar un programa de mínims sobre el conflicte català, el que hi ha hagut entre forces independentistes des de 2017 és una competència aferrissada mentre retrocedíem a l’autonomisme. No ens enganyem, no ha estat el PSC qui ens ha dut a la “normalitat” autonòmica; ha estat la nostra pròpia incompetència. Amb tot, el conflicte català persisteix, encara que se’n parli entre poc i gens. Per tant, ara, per sortir de la cotilla política autonòmica, la principal responsabilitat dels independentistes és reconstruir un moviment polític desfet. A continuació, apunto alguns elements de posicionament que considero importants al respecte: 

Primer, repensem-nos sense urgències electorals ni fronteres de sigles. És summament important que persones de diferents àmbits polítics i de la societat civil es trobin en un espai comú de reflexió estratègica. Busquem la manera d’aplegar-nos per raonar i compartir en quina situació ens trobem i què convé que fem per construir una nova agenda política nacional que ens encamini vers la sobirania, el republicanisme i la prosperitat. Ho hem de fer per voluntat de servei al país, fora de la lògica curtterminista dels partits polítics. 

Segon, en aquest repensar-nos hi ha camins que cal refer i reorientar en termes d’estratègia política. Jo opino que són tres: 

1. Remarquem que l’àmbit nacional complet són els Països Catalans i la llengua catalana el seu principal capital cultural. Catalunya és el motor d’aquesta realitat nacional i l’ha d’atendre estratègicament. Tenint en compte cada context, això ens ha de dur a la coordinació entre les forces polítiques del conjunt de la nació i els principals agents de la societat civil que coincideixen a compartir la realitat nacional dels Països Catalans. Partint d’aquesta premissa, convé recuperar el caràcter de regeneració democràtica del moviment sobiranista català i dotar-lo de més projecció europea. Això d’entrada comporta que la nostra estratègia política ha de desenvolupar-se en sintonia amb altres processos similars a Europa. Entre els més destacats: Euskal Herria, Irlanda del Nord, Escòcia, Gal·les, Galícia i Còrsega. Aquest moviment s’ha d’inscriure en les coordenades geopolítiques com a democràtic, europeu, republicà i antifeixista. 

2. Assumir que les forces polítiques independentistes han de realitzar -perquè el context ho mana- una política autonòmica que concentri poder polític a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans. Entre forces sobiranistes hi ha d’haver acord sobre quines són aquestes competències i per què les volem. El perquè general d’aquesta pragmàtica política és la preservació de la nació, la construcció nacional en un context de grans canvis sociodemogràfics i geopolítics, i més capacitat de govern als nostres respectius territoris. En el mateix sentit d’actuar considerant les condicions del context, hem de seguir una política de confrontació que assumeixi que la conquesta de sobirania al Regne d’Espanya requereix la contribució independentista catalana, basca i gallega a una crisi de règim i a un canvi de règim: del resultant de la transició d’impremta franquista, encapçalat per la monarquia, a un règim republicà que reconegui les diferents nacions actualment sotmeses per l’actual ordenament politicojurídic espanyol. Aquest reconeixement haurà de comportar l’acceptació legal del dret a l’autodeterminació.  

3. Organitzar una Coordinadora Nacional Catalana, de caràcter ampli, republicà i democràtic, que englobi els partits i el conjunt de les entitats i les organitzacions que conformen la societat civil favorable a la sobirania. La Coordinadora haurà de definir l’agenda nacional comuna per tal que les forces polítiques la segueixin en l’activitat parlamentària i en l’acció de govern municipal, supramunicipal i nacional. L’agenda comuna haurà d’assumir un objectiu de ruptura amb el Regne d’Espanya. Això implica unitat en objectius de sobirania, en cap altra qüestió que pugui marcar la discussió política democràtica. Així mateix, estableix un horitzó d’alliberament nacional resultant d’un procés d’acumulació de força política, civil i de capacitat de mobilització. En funció de la força assolida, es podrà obrir una fase de negociació política amb l’Estat. La resolució del conflicte polític només serà plenament possible amb un referèndum d’autodeterminació. 

Evidentment, res de tot això no és fàcil. La qüestió és que, si volem sobirania, hem d’actuar com a independentistes. Això és feina, sens dubte, sobretot quan s’ha de revertir una situació complicada nedant contracorrent. Però no fer res tot esperant que algun dia espontàniament les coses canviïn, acaba per complicar-les més. En períodes de crisi de sentit el més important és tornar a actuar. I actuant és quan s’afina l’acció política. El nostre país en depèn.