1) L'Estat espanyol no ha estat capaç de fer complir la llei en una part del seu territori. La jornada ha estat un episodi espectacular de desobediència civil i institucional, amb una consulta organitzada a quatre mans entre el Govern (aplaudiment) i els voluntaris d'Ara és l'hora (ovació) davant de centenars de corresponsals estrangers. Però atenció, que l'Estat no hagi pogut impedir la votació no vol dir que ara no en vulgui perseguir penalment els responsables. No és segur, però tampoc no és descartable.

2) No hi ha cap escenari raonable que no passi per una convocatòria immediata d'eleccions, que tindran inevitablement caràcter plebiscitari. Després d'això d'avui, si Artur Mas optés per abraçar-se al PSC per allargar la legislatura les municipals es convertirien en plebiscitàries dobles: per la independència i contra CiU. ERC ho sap, CiU ho sap i ho sap tothom.

3) Mas, per tant, no té marge per pressionar ERC sobre la llista conjunta com a condició per convocar eleccions. Si Convergència i el seu entorn volen convèncer ERC de la formació d'una gran llista del “sí-sí” que desbordi les fronteres dels dos partits, les pròximes setmanes haurà de centrar-se en el contingut i en els compromisos sobre l'endemà de les eleccions en cas de victòria independentista. Potser Mas pot convèncer ERC amb continguts. Amb xantatge segur que no.

4) Tant si les eleccions són amb llistes de concentració com amb llistes separades, és absolutament exigible que els programes siguin explícits, clars i no deixin lloc a cap mena de dubte o ambigüitat. Els ciutadans tenim dret a saber si el nostre vot es farà servir per negociar un nou estatus de Catalunya dins d'Espanya, o bé per construir un nou estat independent. En la definició i validació d'aquests compromisos hi pot tenir i hi hauria de tenir un paper proactiu la societat civil organitzada.

5) Aquest matí he anat al col·legi on em tocava votar a les 7.30h, responent a la crida d'Ara és l'Hora per no deixar sols els voluntaris en el moment de l'obertura dels col·legis. He pogut veure l'arribada dels voluntaris, el degoteig de persones de tota edat i condició que anaven acudint, d'un en un, de dos en dos. Hi he vist un exèrcit silenciós, una armada cívica invencible, una determinació de ferro. Quan ja eren tots dins, ha arribat la primera votant: una senyora d'uns 80 anys que s'ha plantat a la porta amb la cadireta que portava de casa. Eren les vuit i pocs minuts i he entès que anàvem a viure una cosa mai vista. I que guanyarem.