Les darreres informacions macroecònomiques ens informen que a l’Estat espanyol encara no ha acabat el xàfec. De fet afirmen que en tenim que per uns quants anys. Tot i que el govern de Madrid, com en temps de Zapatero, ens diu que ja comencen a créixer els brots verds, la veritat és que jo cada dia els veig més negres.

Fa pocs dies un economista de prestigi, ara no em feu dir quin, afirmava que tres milions d’aturats estan predestinats a no tornar a trobar feina. Aquesta afirmació no és però cap sorpresa. Si ens fixem en el dia a dia, podrem comprovar com, entre d’altres factors, la mà d’obra no especialitzada i alguna d’especialitzada també, esta sent substituïda de forma sistemàtica per les màquines.

La robòtica, els ordinadors, les impressores 3D i els autòmats, estan ocupant milers de llocs de treball. Una mà d’obra que no necessita sortir per anar a esmorzar, que no pren cafès, que no fuma, que no té pròstata ni bufeta, que no fa vacances ni dies festius, que no mai no reivindica cap dret i que tampoc necessita afiliar-se a cap sindicat. Són els nous treballadors.

I dels de carn i pell què en farem? Algú m’ho pot explicar, si us plau?