"La Fiscalia de qui depèn?". "Del govern?". "Doncs ja està". Deu paraules per fer plorar Montesquieu. Menys d'un minut en el qual un president en plena campanya gosa erigir-se en jutge i que, paradoxalment, carrega de raons als que ja fa temps que denuncien que la separació de poders a Espanya no existeix. L'obstinació quasi irracional de seguir competint amb el discurs territorial de la dreta és ja un cotxe sense frens amb alt risc d'estavellar-se. Aquest és el retrat d'un Pedro Sánchez amb els dos peus a la galleda a quatre dies del veredicte de les urnes. Atrapat al fangar ha quedat pels seus propis mèrits quan a l'espera que es resolguin les euroordres de detenció contra Carles Puigdemont i els exconsellers. 

El gran triomf de Vox no és el creixement que pronostiquen les enquestes, sinó haver arrossegat cap a la dreta l'epicentre de la política espanyola. El seu gran èxit és que la promesa de portar Puigdemont a Espanya, tipificar com a delicte el referèndum il·legal, intervenir internet sense ordres judicials o l'assignatura sobre la Constitució siguin propostes, ni més ni menys, que del PSOE. Durant massa temps, l'esquerra espanyola ha renunciat a afrontar el conflicte territorial amb propostes seductores sota l'argument que això només servia per donar ales a la dreta.

Aquest acomplexament ara passa factura. La falta de pedagogia ha derivat en una dretanització d'un sector de l'opinió pública a la qual el PSOE sucumbeix. Perquè tem que li passi per sobre com una piconadora a les urnes si es despenja ara de la subhasta per la mà dura contra l'independentisme. Aquella via federal incorporada in extremis al programa per un cop de telèfon de Miquel Iceta només sobreviu a hores d'ara en la intimitat d'un PSC a qui se li està fent molt llarga la campanya més curta de totes. Tot plegat amb la incògnita de què passarà després del 10-N, quan la crua realitat de l'aritmètica, sigui quina sigui, caigui a plom sobre la Moncloa.

Perquè després de la campanya, quan ja s'hagin cremat tots els cartutxos de la verborrea electoral, quan es llevi l'endemà de les eleccions i l'independentisme -desunit i amb encerts i errors- segueixi allà inamovible, què pensa fer, senyor Sánchez? Podrà seguir Espanya negant-se a ella mateixa davant del mirall per no reconèixer-se plural i diversa? Podrà un govern pretendre's estable sense afrontar amb valentia la major crisi constitucional de les últimes dècades? Podrà l'Estat seguir sustentant una causa judicial que per ara tremola quasi cada vegada que travessa les fronteres espanyoles? Podrà el PSOE seguir atrapat en el seu propi acomplexament lliscant pel pendent dels que han fet terra cremada amb Catalunya? I després del 10-N què, senyor Sánchez?

Algú potser li dirà a cau d'orella que sempre li quedarà la Fiscalia. Però a molts els agradaria pensar que encara queda la política, que avui, més desconsolada que mai en l'era de la pugna partidista des de l'estómac i el curtplacisme, esperen que torni d'una llarga i costosa letargia.