L’acord de Brussel·les entre Junts i el PSOE, aixeca polseguera a Madrid. Per molts motius (l’amnistia sobretot), però també pel relat que fa del conflicte entre Catalunya i l'Estat, situant-ne les arrels a l’alba del 1714 amb l’abolició de les constitucions i institucions catalanes. Aquests dies aquest fet ha estat menystingut, però crec que és interessant perquè ens permet obrir un debat que els acadèmics espanyolistes sempre han volgut enterrar. Des de quan és una nació Catalunya?
Resulta evident que si hi ha hagut durant segles un conflicte entre Catalunya i Castella-Espanya és perquè són dues nacions diferenciades. També és evident que si l’inici del conflicte se situa oficialment en el 1714, vol dir que Catalunya ja era una nació llavors. Cap sorpresa, pensaran molts lectors i, tanmateix, és una assumpció tremendament rellevant. Bona part del mainstream acadèmic internacional ha construït durant dècades un fals relat segons el qual les nacions neixen a partir de finals del segle XVIII, amb la Revolució Francesa i la nord-americana. Evidentment, ha estat un relat autojustificatiu de la seva pròpia història, però aquesta idea ha calat molt fons en segons quins cercles. Com explicava el sociòleg i professor Anthony D. Smith en el seu llibre sobre els orígens de les nacions: “Els qui tenen una identitat que rarament es qüestiona, i que mai no han conegut ni l’exili ni la dominació imposada al seu país i a la seva cultura, tenen poca necessitat de rastrejar les seves arrels amb vista a establir una identitat recognoscible i única”.
L’assumpció que les nacions o el nacionalisme són nascuts majoritàriament al segle XIX està àmpliament acceptada, doncs, en el món anglosaxó i en les antigues potències colonials, i en el nostre cas és amplificada per la part més “moderna” de l’espanyolisme (l’altra passa a l’extrem contrari, però igualment foll i considera que Espanya ja existia amb els reis visigòtics). Aquesta visió és una forma de negar que les estructures polítiques prèvies a la industrialització i el capitalisme modern tinguessin cap legitimitat social o de caràcter protodemocràtic. Així, amb l’etiqueta d’antic règim s’aconsegueix eliminar de molts manuals escolars la història de Catalunya prèvia a la derrota de 1714 i l’annexió forçada a Castella, per tal de donar carta de naturalesa a la nostra pertinença a l’Estat.
Tanmateix, no tothom pensa igual, és clar. I el catalanisme en totes les seves formes ha estat de l'opinió que Catalunya ja era una nació abans de 1714. Per si no fos prou, la recerca historiogràfica demostra que aquest fet és cert fins i tot agafant la definició francesa de nació (la més restrictiva). Això que han volgut anomenar nació cívica per mantenir-se a si mateixos en un pedestal i que es defineix no només per una llengua, una cultura, un territori delimitat i un sentiment de pertinença, sinó també per l’existència d’institucions polítiques complexes amb la voluntat de defensar els drets de la població subjacent així com allò que Ernest Renan anomenava interessadament “el plebiscit diari”, és a dir, voler-ho ser. Deixant de banda l’intel·lectual francès i les seves trampes, sobre les quals espero poder dedicar un altre article en un futur no massa llunyà, és evident que Catalunya ja a l’alba de 1714 complia amb absolutament tots els requisits exposats.
La llengua, la cultura i un territori delimitat són evidents (al cap i a la fi, exceptuant l’amputació de la Catalunya Nord, les fronteres catalanes han estat les mateixes des del 1148), així com l’adhesió popular a les pròpies constitucions i el marc institucional tal com ho demostra la mateixa resistència a ultrança de 1713 i 1714 quan ja havíem perdut el suport militar dels aliats.
A més a més, les constitucions catalanes de l’època avançaven a una velocitat molt similar a les llibertats angleses en termes democràtics, i no només el sistema de govern dels municipis era molt avançat -com vaig explicar fa un temps utilitzant el cas del barber Mateu Hereu que va arribar a ser part del govern de la ciutat i va preferir ser empresonat que trair les lleis catalanes el 1705-, sinó que també ho eren moltes de les lleis existents. Tant les referents al dret a un procés judicial just, la prohibició d’empresonar per més de 30 dies ningú sense un motiu aparent, l’habeas corpus, la inviolabilitat de la correspondència o la creació del tribunal de contrafaccions, que va ser el primer tribunal constitucional d’Europa. De fet, alguns vessants del sistema institucional català eren tan avançats que ja des del segle XV existia una constitució que feia llei tant el ius solis (qui naixia a Catalunya era legalment català) com la possibilitat de naturalització com a català d’un estranger a través de les institucions catalanes.
I és que si és clar que Catalunya ja era una nació el 1714 (“fineixi la nació amb glòria!” va proclamar Manuel Ferrer Sitges en el seu discurs cridant a la resistència contra les tropes borbòniques) i que en tot cas va ser la invasió franco-castellana la que en va trencar l’evolució, també es pot argumentar perfectament que Catalunya ja era una nació amb tots els atributs moderns a finals del segle XIV, tal com va fer Josep Fontana en el seu llibre d’història de Catalunya. Al cap i a la fi, la Diputació del General ja tenia a finals del segle XIV certs atributs de protogovern com ara la capacitat de recaptació de tots els impostos, i poc després a inicis del segle XV aconseguia també la legitimitat per a la defensa de les constitucions catalanes davant les violacions dels monarques i els seus oficials.
En canvi, no m’atreviria a dir que l’edat de la nostra nació es remunta a la vida de Guifré el Bel·lònida, més que res perquè a ell també li hagués sonat molt estrany que l’anomenéssim català o li parléssim del nostre territori com de Catalunya. Un debat, en qualsevol cas, que és molt interessant i té conseqüències polítiques. Perquè si Catalunya ja era una nació (almenys!!!) el 1714, això vol dir que els seus drets són previs a l’existència de cap Constitució espanyola i que, per tant, tenim dret a l’autodeterminació digui el que digui un jutge o una llei.
Des de quan som una nació en termes moderns, doncs? Personalment, la tesi Fontana em convenç molt, i segons com, si haguéssim de posar una data simbòlica potser la del naixement de la Diputació del General, la Generalitat de Catalunya, cap allà el 1359 podria ser-ne una, però segur que diferents historiadors en tindrien diferents opinions. Sigui com sigui, el que resulta evident és que Catalunya era una nació des de molt abans de la Revolució Francesa, la industrialització o el naixement dels estats burocràtics actuals. Per això, odien el jaciment del Born, un recordatori d’una veritat profunda que no poden amagar per molts diners que dediquin a la propaganda. Recordar-nos-ho i no deixar-nos emportar per certa historiografia és fonamental.
PD. El títol és mig manllevat d’aquella gran obra de l'historiador Vicent Baydal, I els valencians, des de quan són valencians?, publicat per l’editorial Afers. Un llibre que, per cert, recomano molt a tots els interessats en la història del País Valencià.
Resulta evident que si hi ha hagut durant segles un conflicte entre Catalunya i Castella-Espanya és perquè són dues nacions diferenciades. També és evident que si l’inici del conflicte se situa oficialment en el 1714, vol dir que Catalunya ja era una nació llavors. Cap sorpresa, pensaran molts lectors i, tanmateix, és una assumpció tremendament rellevant. Bona part del mainstream acadèmic internacional ha construït durant dècades un fals relat segons el qual les nacions neixen a partir de finals del segle XVIII, amb la Revolució Francesa i la nord-americana. Evidentment, ha estat un relat autojustificatiu de la seva pròpia història, però aquesta idea ha calat molt fons en segons quins cercles. Com explicava el sociòleg i professor Anthony D. Smith en el seu llibre sobre els orígens de les nacions: “Els qui tenen una identitat que rarament es qüestiona, i que mai no han conegut ni l’exili ni la dominació imposada al seu país i a la seva cultura, tenen poca necessitat de rastrejar les seves arrels amb vista a establir una identitat recognoscible i única”.
L’assumpció que les nacions o el nacionalisme són nascuts majoritàriament al segle XIX està àmpliament acceptada, doncs, en el món anglosaxó i en les antigues potències colonials, i en el nostre cas és amplificada per la part més “moderna” de l’espanyolisme (l’altra passa a l’extrem contrari, però igualment foll i considera que Espanya ja existia amb els reis visigòtics). Aquesta visió és una forma de negar que les estructures polítiques prèvies a la industrialització i el capitalisme modern tinguessin cap legitimitat social o de caràcter protodemocràtic. Així, amb l’etiqueta d’antic règim s’aconsegueix eliminar de molts manuals escolars la història de Catalunya prèvia a la derrota de 1714 i l’annexió forçada a Castella, per tal de donar carta de naturalesa a la nostra pertinença a l’Estat.
Tanmateix, no tothom pensa igual, és clar. I el catalanisme en totes les seves formes ha estat de l'opinió que Catalunya ja era una nació abans de 1714. Per si no fos prou, la recerca historiogràfica demostra que aquest fet és cert fins i tot agafant la definició francesa de nació (la més restrictiva). Això que han volgut anomenar nació cívica per mantenir-se a si mateixos en un pedestal i que es defineix no només per una llengua, una cultura, un territori delimitat i un sentiment de pertinença, sinó també per l’existència d’institucions polítiques complexes amb la voluntat de defensar els drets de la població subjacent així com allò que Ernest Renan anomenava interessadament “el plebiscit diari”, és a dir, voler-ho ser. Deixant de banda l’intel·lectual francès i les seves trampes, sobre les quals espero poder dedicar un altre article en un futur no massa llunyà, és evident que Catalunya ja a l’alba de 1714 complia amb absolutament tots els requisits exposats.
La llengua, la cultura i un territori delimitat són evidents (al cap i a la fi, exceptuant l’amputació de la Catalunya Nord, les fronteres catalanes han estat les mateixes des del 1148), així com l’adhesió popular a les pròpies constitucions i el marc institucional tal com ho demostra la mateixa resistència a ultrança de 1713 i 1714 quan ja havíem perdut el suport militar dels aliats.
A més a més, les constitucions catalanes de l’època avançaven a una velocitat molt similar a les llibertats angleses en termes democràtics, i no només el sistema de govern dels municipis era molt avançat -com vaig explicar fa un temps utilitzant el cas del barber Mateu Hereu que va arribar a ser part del govern de la ciutat i va preferir ser empresonat que trair les lleis catalanes el 1705-, sinó que també ho eren moltes de les lleis existents. Tant les referents al dret a un procés judicial just, la prohibició d’empresonar per més de 30 dies ningú sense un motiu aparent, l’habeas corpus, la inviolabilitat de la correspondència o la creació del tribunal de contrafaccions, que va ser el primer tribunal constitucional d’Europa. De fet, alguns vessants del sistema institucional català eren tan avançats que ja des del segle XV existia una constitució que feia llei tant el ius solis (qui naixia a Catalunya era legalment català) com la possibilitat de naturalització com a català d’un estranger a través de les institucions catalanes.
I és que si és clar que Catalunya ja era una nació el 1714 (“fineixi la nació amb glòria!” va proclamar Manuel Ferrer Sitges en el seu discurs cridant a la resistència contra les tropes borbòniques) i que en tot cas va ser la invasió franco-castellana la que en va trencar l’evolució, també es pot argumentar perfectament que Catalunya ja era una nació amb tots els atributs moderns a finals del segle XIV, tal com va fer Josep Fontana en el seu llibre d’història de Catalunya. Al cap i a la fi, la Diputació del General ja tenia a finals del segle XIV certs atributs de protogovern com ara la capacitat de recaptació de tots els impostos, i poc després a inicis del segle XV aconseguia també la legitimitat per a la defensa de les constitucions catalanes davant les violacions dels monarques i els seus oficials.
En canvi, no m’atreviria a dir que l’edat de la nostra nació es remunta a la vida de Guifré el Bel·lònida, més que res perquè a ell també li hagués sonat molt estrany que l’anomenéssim català o li parléssim del nostre territori com de Catalunya. Un debat, en qualsevol cas, que és molt interessant i té conseqüències polítiques. Perquè si Catalunya ja era una nació (almenys!!!) el 1714, això vol dir que els seus drets són previs a l’existència de cap Constitució espanyola i que, per tant, tenim dret a l’autodeterminació digui el que digui un jutge o una llei.
Des de quan som una nació en termes moderns, doncs? Personalment, la tesi Fontana em convenç molt, i segons com, si haguéssim de posar una data simbòlica potser la del naixement de la Diputació del General, la Generalitat de Catalunya, cap allà el 1359 podria ser-ne una, però segur que diferents historiadors en tindrien diferents opinions. Sigui com sigui, el que resulta evident és que Catalunya era una nació des de molt abans de la Revolució Francesa, la industrialització o el naixement dels estats burocràtics actuals. Per això, odien el jaciment del Born, un recordatori d’una veritat profunda que no poden amagar per molts diners que dediquin a la propaganda. Recordar-nos-ho i no deixar-nos emportar per certa historiografia és fonamental.
PD. El títol és mig manllevat d’aquella gran obra de l'historiador Vicent Baydal, I els valencians, des de quan són valencians?, publicat per l’editorial Afers. Un llibre que, per cert, recomano molt a tots els interessats en la història del País Valencià.