Quan em pregunten: “Però no és més important solucionar el fet que, al carrer, el català es parla poc, en comptes de l’oficialitat a la Unió Europea?”, soc el primer en respondre que l’oficialitat no és la vareta màgica que ens traurà tots els problemes de sobre, i que l’endemà de ser oficial a la UE, la gent no es posarà a parlar català pel carrer.

Però el cas és que moltes vegades advoquem per propostes en favor de la llengua que tenen un impacte difícil de mesurar: audiovisual, influencers, classes de català, major estabilitat demogràfica que faci més senzilla la integració dels nouvinguts, etc. Quina efectivitat tenen, exactament, totes aquestes mesures? Home, sí, si Catalunya tingués més estabilitat demogràfica les pròximes dècades, això permetria que la gent arribada fa poc temps arrelés i anés aprenent a poc a poc el català. Un impacte clarament positiu. En funció de les xifres d’evolució de la població podríem arribar a treure indicadors més o menys exactes. 

Però en moltes altres mesures no tenim manera de quantificar-ne l’impacte real i, en canvi, les defensem de manera ferma perquè tampoc no tenim cap mena de dubte –tenim la percepció clara– que milloren l’ús del català. Per exemple quan diem que necessitem més creadors de contingut i més creadors de música urbana en català. Més Julietes, més Figaflawas, més Berta Arocas. Diem que és necessari perquè intuïm que té un impacte positiu imprescindible per a la llengua, perquè suposa fer que molta gent (especialment, gent jove, on la sagnia és major) tingui una exposició més gran a la llengua en un context d’entreteniment. 

Però, com mesurem exactament quanta gent farà que passi a parlar català pel fet d’escoltar Figaflawas o pel fet de veure vídeos de la Cèlia Espanya? Pensem: “tenen aquest volum de reproduccions a Spotify, està penetrant molt, perfecte”. Però tornem a la pregunta: hi ha una xifra? Quanta gent podríem dir que, amb la suma d’un o diversos d’aquests creadors, passaran a tenir interès per aprendre o parlar català? Quantes persones avui volen aprendre’l o parlar-lo pel fet que ara hi hagi més Julianes Canets que fa cinc anys? No ho sabem. No hi posem xifres, perquè són percepcions –i no tinc cap dubte que totes aquestes percepcions són correctes. El Barça ajuda al català? Sí, ajuda. I tant. 

Però hi ha un impacte en xifres concret, que Lamine Yamal surti de tant en tant a parlar català? És possible, però no ho sabem amb exactitud, o és més difuminat i depèn de la conjunció de molts d’aquests elements a la vegada. Potser la Juliana Canet sola no, però tot un ecosistema de creadors, que tenen espais als mitjans públics (com SomEVA), que interaccionen entre ells, que també interaccionen amb creadors de música urbana, que porten a jugadors del Barça parlant en català, etc., potser tot això sí que té una xifra concreta de gent que fa que vulgui passar a parlar català. Però, com deia, l’efecte és més difuminat i requereix diversos elements a la vegada.

I amb l'oficialitat? Amb l’oficialitat sí que hi ha una xifra concreta. Per què? Primer, perquè, amb l'etiquetatge dels aliments, per exemple, les empreses començaran a necessitar serveis professionals de gent que domini la llengua que ara no necessiten. Això ja no són percepcions, això són xifres concretes. No sabem de quina xifra es tracta, caldria un estudi que ho determinés (un estudi que es podria fer perfectament, per cert), però amb aquest estudi a la mà, tindríem una xifra estimada concreta. El que és segur és que hi hauria un nombre d'empreses X que necessitaran serveis professionals de correcció lingüística. Per tant, més demanda al mercat de professionals de la llengua. Això únicament pel que fa a les obligacions.

Però també hi haurà empreses els gerents de les quals, sent catalans, faran alguns tràmits en català que fins ara havien de fer en castellà. Parlo de quan optin, per exemple, a algun concurs públic de la Unió Europea. Una empresa catalana que internament treballa normalment en català, que té molts dels seus processos i la seva producció i documentació en català, i que amb l’administració catalana es relaciona en català, per què hauria de canviar de llengua per presentar-se a un concurs públic de la UE? Li és molt més fàcil continuar fent-ho en català. I en aquesta empresa, que la paperassa d’aquell departament es prepararà en català, és possible que això arribi a altres departaments on hi ha gent que no té la nostra llengua com a llengua primera. Algú que fa relativament poc temps que ha arribat a Catalunya, a les illes o al País Valencià. Aquesta persona necessitarà entendre aquella documentació i no posar traves a la seva empresa (al seu cap o als seus companys de feina). 

O, directament, pot haver-hi un pas previ: la gerent que sàpiga que fa les seves coses normalment en català ja contractarà a algú que el sàpiga perquè tot sigui molt més senzill. És a dir, el català guanya valor social i valor laboral. I aquests casos també tenen una xifra concreta (que desconeixem, però que també hi és). 

I un últim front: on buscaran treballadors, les institucions europees, quan necessitin gent competent en llengua catalana perquè és una llengua oficial? Doncs al nostre domini lingüístic. De fet, la UE, per treballar-hi, exigeix el domini de, com a mínim, dues llengües oficials (sobre el paper, els catalans ja complirien amb aquesta condició), i quan s’exigeix el domini de l’anglès (normalment), els catalans podrien dir que en coneixen tres, de llengües oficials. Per tant, la candidatura d’un català a aquella posició és més forta que abans de l’oficialitat. Més oportunitats laborals quan tens coneixements de català. El resultat? El català t’obre més portes en l'àmbit professional. 

Resumint: sí, no hi ha cap dubte, l’oficialitat suposa clarament un pas endavant perquè dona valor social al català. L’oficialitat fa allò que sempre diem que cal fer, que no és pas que el català esdevingui més simpàtic, sinó que sigui útil i necessari. No sé si hi ha estrangers (o catalans) que pensin que el català és útil i necessari i que l’han d’aprendre perquè avui tenim més influencers en català que fa cinc anys; no sé si hi ha estrangers (o catalans) que pensin que el català és més útil i necessari gràcies als apoteòsics 27 milions de reproduccions a Spotify de La Marina Sta Morena. Però sí que sé el català serà més útil i més necessari l’endemà de l’entrada en vigor de l’oficialitat. Podem discutir si és un pas de pardal o de girafa, és clar, però, a diferència d’altres àmbits, aquesta mesura és un pas endavant tangible i indiscutible.

I, més enllà de la utilitat i la necessitat: l’oficialitat també impacta en el prestigi i la projecció. Molts lectors no ho sabran, però cada setmana (excepte quan és setmana de plenaris a Estrasburg), al Parlament Europeu, hi ha grups d’estudiants d’instituts de Catalunya que visiten aquella institució. Cada setmana. Té truc: el Parlament Europeu paga íntegrament aquesta visita i, per tant, als centres educatius els és molt fàcil: no ho han de pagar ni les famílies ni l’escola, i va lligat al temari curricular. Cada setmana hi ha un grup de 3r o 4t d’ESO que va a visitar tot allò del Parlament i l’anomenada bombolla europea. Quan aquells grups d’alumnes són allà i veuen que en aquell edifici imponent hi ha el ‘Welcome’, el ‘Bienvenido’ i el ‘Bienvenue’ però no hi ha el ‘Benvingut’, el missatge subliminal que reben és molt clar. Se’n diu nacionalisme banal. I quan hi hagi el benvingut i el professor pugui assenyalar-lo i fer-los veure que també hi és, el missatge subliminal és un altre. Que hi sigui o que no hi sigui, és important. 

Concloc. Si em diguessin que escollís una sola mesura que prendria en favor de la llengua catalana, no, no seria la de l’oficialitat. Potser seria la del deure de conèixer-lo (que no s’excitin els no-nacionalistes en llegir això, el castellà és un deure segons l’article 4 de la Constitució) o alguna altra mesura de contundència semblant. L’escolliria perquè estaria convençut que té un impacte clar en fer avançar el català cap endavant. Però hi ha moltes altres iniciatives que impulsem –i que hem de continuar impulsant. que sí que ens presenten dubtes sobre quin efecte concret i real, en xifres, tenen. Costa molt de mesurar què ens fa avançar i quant, exactament. Però del que no hi ha dubte és que l’oficialitat ens fa avançar, que aquest avenç és clar i quantificable, i que és una mesura que cal que tiri endavant.

*El títol presenta una dicotomia falsa, hi ha mans i hi ha d’haver administracions per treballar en tots els àmbits, i cal continuar fent-ho així.