La tradició de política exterior dels partits catalans ha estat més ideològica que institucional, més de reacció immediata que de planificació estratègica en funció dels interessos nacionals i s’ha reduït, generalment, als contactes amb formacions polítiques de la mateixa corda, més que no pas a una acció internacional pensada amb sentit d’Estat, a despit de no tenir-ne. En molts casos, ha estat del tot subsidiària de les prioritats d’Espanya en afers exteriors i, en no poques ocasions, fruit de la improvisació o bé basada en gestos fugaços de cara a la galeria per tal d’acontentar la penya pròpia, però sense cap conseqüència política o pràctica real, més enllà de la satisfacció puntual dels mateixos impulsors de la iniciativa, gaudint del moment de glòria mediàtica, talment com si haguessin fet una proesa.

Tot això ve a tomb de la decisió del Govern de la Generalitat, un cop acceptada la iniciativa dels Comuns de tancar l’oficina d’ACCIÓ a Tel-Aviv. Se suposa que aquest acord és una reacció de protesta contra Israel davant la situació dramàtica que es viu a Gaza, d’ençà de l’atac de Hamàs el 7 d’octubre de 2023 contra població civil israeliana i la implacable, contundent i incessant resposta militar posterior del govern israelià. Sorprèn, o bé no, atesa la situació de minoria parlamentària del PSC, aquest tancament, sobretot tenint en compte el que va dir el president Illa en el debat de política general: “No tancarem l’oficina d’ACCIÓ a Tel-Aviv. Perquè s’ha de distingir entre un govern Netanyahu i el poble d’Israel. I si volem tenir, i nosaltres ho volem, una acció exterior seriosa, hem de saber-la jugar a llarg termini i no en funció de com van les coses”.

El president, que ja havia qualificat de “greu error” el trencament de les relacions amb Israel per part de l’Ajuntament de Barcelona el 2023 i, per tant, l’anul·lació per Ada Colau de l’agermanament entre Barcelona i Tel-Aviv signat el 1998, ara ha hagut de fer marxa enrere, obligat per l’aritmètica parlamentària. La realitat ha fet que es desdigués de tot allò que abans havia defensat públicament i ha acabat, finalment, endut per la política dels gestos efímers i no per una estratègia sòlida  en matèria exterior. La Generalitat, d’altra banda, no tenia a Israel cap delegació governamental, sinó una oficina de caràcter econòmic i comercial, gràcies a la qual Catalunya exporta a Israel el doble del que n’importa. Els productes catalans són, sobretot, semimanufacturats i manufacturats, del sector de l’automòbil, maquinària, alimentació i begudes.

Fins i tot en els moments més difícils en les relacions entre els Estats Units i Cuba, el gegant nord-americà ha disposat sempre d’una oficina de negocis a l'Havana, vetllant pels interessos econòmics dels seus compatriotes, sense que això hagi comportat cap mena de suport o complicitat amb el règim castrista. Per això adquireix més significació en clau catalana el tancament d’ACCIÓ, sobretot perquè no comportarà cap millora directa en les duríssimes condicions de vida dels palestins, ni farà variar l’orientació i la intensitat de l’ofensiva militar israeliana, però, en canvi, sí que pot perjudicar els interessos econòmics d’empreses catalanes en aquell indret i de la gent que hi treballa, única motivació de l’oficina d’ACCIÓ a Tel-Aviv, empreses que ara es quedaran sense cap cobertura de suport pràctic i Catalunya amb un instrument menys a nivell internacional. 

Però hi ha un aspecte que considero determinant per a prendre’ns seriosament la iniciativa dels Comuns, acceptada pel PSC. Si de debò pensen que, com a protesta per la política del govern Netanyahu, el que cal és retirar d’Israel l’oficina de la Generalitat, pensament del tot legítim i respectable, crec que Comuns i PSC han de fer un pas més, si volen ser creïbles en la seva posició. Ara, coherentment, si no són covards, el que han de promoure és que el Regne d’Espanya tanqui també l’ambaixada que té a Tel-Aviv,  a l’edifici The Tower, al carrer  Daniel Frisch 3, 18è pis, retirar-ne ambaixador i tots els funcionaris i fer-los tornar al seu país, com s’ha fet amb els empleats de l’oficina d’ACCIÓ a la mateixa ciutat. I ha de fer el mateix amb la delegació de l’Instituto Cervantes, situat al carrer Harbaa, 28, 4a, així com amb l’escola que tenen al núm. 7 del carrer Shulamit, també a Tel-Aviv.

En realitat, ho tenen molt més fàcil que a Catalunya, ja que tant el PSC amb Jordi Hereu, com els Comuns amb Ernest Urtasun, tenen dos ministres al mateix govern d’Espanya. La seva credibilitat ideològica i la seva coherència política ho exigeixen, si no volen que el que han aprovat a Barcelona sigui pres com una frivolitat o, encara pitjor, que es constati que es veuen amb cor de tancar oficines catalanes, perquè “Sí se puede”, però que creuen que tancar-ne d’espanyoles “No se puede”, perquè això ja és una cosa seriosa. I, més encara, si han tancat ACCIÓ com a protesta per la severíssima resposta militar del govern israelià, per demostrar que Comuns i PSC també condemnen  l’acció de Hamàs l’octubre del 2023, també haurien de fer tancar el Consolat General d’Espanya del carrer Makhal, 32, de Jerusalem, que funciona, de facto, com a ambaixada oficiosa espanyola davant els palestins, l’Autoritat Nacional dels quals sortí a defensar la unitat d’Espanya i en contra del referèndum català, l’octubre de 2017, fet que sovint es passa per alt. 

I si, des de la puresa ideològica màxima volen ser del tot creïbles, també han de promoure altres mesures semblants en altres punts del planeta on els drets humans més bàsics són trinxats diàriament per règims autoritaris. A Moscou, que pateix les follies d’un egòlatra totalitari; a Rabat, amb una monarquia absoluta i medieval que té sotmès el poble sahrauí; a Ankara, on un altre egòlatra reprimeix el poble kurd i retalla drets democràtics a tothom; a l’Azerbaidjan, on han fet neteja ètnica d’armenis al Karabakh; als Emirats Àrabs Units, on el fonamentalisme islàmic va creixent i la xaria ja ocupa espais legals abans reservats a les lleis civils; a Qatar, on es permet la poligàmia als homes i on, davant dels tribunals, el testimoni d’una dona val la meitat que el d’un home, la flagel·lació és tan legal com la lapidació i l’homosexualitat està castigada amb la pena de mort; a l’Iran, on les dones i les minories són ciutadans de segon nivell en tots els àmbits i la pena de mort s’aplica legalment a menors d’edat; a tants països musulmans on les dones no tenen ni el dret a fer-se visibles i han de vestir i comportar-se com se’ls ordena; a... 

Crida, doncs, l’atenció que no hi hagi cap reacció de denúncia per aquestes situacions. I clama al cel el silenci clamorós habitual de certes esquerres europees, davant aquestes circumstàncies tan abominables.  I no deu ser perquè sigui difícil, tenint en compte que aquests països tenen consolats a Barcelona i ambaixades a Madrid i Espanya hi manté, al seu torn, ambaixades i consolats. Per dir-ho amb una expressió catalana, en un Estat constitucionalment aconfessional, però que ho desmenteix amb els fets, o tots frares, o tots canonges. Si cap d’aquestes realitats no genera regularment manifestacions, concentracions, boicots o altres formes de protesta, llavors és que estem davant de tota una altra cosa.