Ja ha vist la llum el Pacte Nacional per la Llengua, emparat en un consens social amplíssim, excepcional. Ep, amb una absència política que, necessàriament, ha de revertir-se, perquè només pot explicar-la algun accident d’aquells que, a voltes, fan que la política se’ns faci més incomprensible que l’arameu. La llengua pròpia de Catalunya té reptes massa vitals i urgents perquè ningú pugui faltar a la cita. El consens polític de la Llei de 1983 és un fet fundacional del qual no es pot retrocedir: sempre ha prevalgut, en els moments de conflicte o de negociació amb tercers, governés qui governés i a favor o a repel dels petits interessos de cadascú, tant legítims com secundaris. Ha estat així fins al darrer acord parlamentari del 2022, sobre els usos lingüístics a escoles i instituts. I és que, davant de tercers, aquest consens és l’única força amb la qual compta el català. No és imaginable que, a les taules on s’ha de dirimir, posem per cas, l’oficialitat del català a Europa o el recurs al Tribunal Constitucional contra la sentència que ens volia endossar l’aritmètica per resoldre una qüestió pedagògica, algú pugui argüir, en contra de les nostres posicions, la davallada del consens polític al voltant del català. Seria allò que en diuen fer un pa com unes hòsties. Ningú no s’ho pot permetre. Però és que no crec que ningú no ho vulgui. Per això, espero que, d’una manera o l'altra, no trigui a completar-se el consens polític de sempre.     

L’estat preocupant de la llengua catalana, avui, té molt a veure amb l’evolució demogràfica del país, arran dels darrers fluxos immigratoris intercontinentals, que han comportat una allau babèlica que ha enfonsat la proporció de catalanoparlants -del 46% del 2003 al 32,6% d’ara-, tot i que el seu nombre absolut ha pujat considerablement -267.600 nous parlants entre el 2018 i el 2023. Però hi ha més motius: durant massa anys, tots plegats ens vam adormir en els llorers de l’oficialitat del català i de l’èxit del model escolar (que ha produït i segueix produint promocions senceres de joves que, fills d’autòctons o de nouvinguts, coneixen i són capaços d’usar el català, per més que la llengua familiar de molts d’ells sigui una altra). I teníem raó d’estar satisfets: l’escola comuna i el mètode immersiu per a la població castellanoparlants havia funcionat, en benefici del coneixement del català i de la igualtat d’oportunitats del conjunt dels infants. 

No tothom, però, se les prometia felices. Recordo, de bon començament, algunes veus municipals que remarcaven la necessitat de convenir esforços amb el Govern de la Generalitat. Els ajuntaments eren la primera administració que ens havien de retornar “el nom de cada cosa” (per començar, els noms dels nostres carrers i places). I també les primeres administracions que van córrer a atendre la demanda creixent de classes de català i a assajar polítiques favorables a l’ús social del català, amb la creació dels Centres de Normalització Lingüística municipals. Uns centres que volien ser l’eina on es concretés la cooperació entre els ajuntaments i el Govern, per mitjà d’actuacions arrapades a cada indret i a cada segment d’activitat, a la mida de cada necessitat i amb la implicació dels agents socials del lloc. La Federació de Municipis de Catalunya, en la seva assemblea celebrada el gener de 1985 a Reus, aprovava per unanimitat una resolució en aquesta direcció. El Pacte Cultural de 1985, impulsat pel conseller Joan Rigol, se’n va fer eco i ho va incorporar entre les seves previsions. Llàstima que durés tan poc. No seria fins al 1988 que tindria lloc la creació del Consorci de Normalització Lingüística, on acollir i desenvolupar la xarxa de Centres de Normalització Lingüística, encara que fos amb unes funcions reduïdes i amb recursos sempre insuficients. 

La satisfacció cofoia pels primers bons resultats també ens va fer perdre pistonada durant anys en el terreny audiovisual i digital. I, després,  en el terreny de les xarxes i les plataformes, una realitat abassegadora, amb predomini del castellà i de l’anglès entre els recursos expressius a l’abast, a l’hora de generar expressivitat col·loquial, frases fetes, girs, argots juvenils..., tot allò que fa viva una llengua.  Fa pocs anys que vam començar a posar-hi remei. Anem tard. No perquè no haguem parlat del català, sinó, més aviat, per tot al contrari: perquè n’hem parlat massa, com a símbol, i l’hem atès massa poc com a pacient que demanava tractament. Cal recuperar el temps perdut, mirant de posar-se a l’altura i d’avançar-se a l’evolució trepidant de les coses. S’està fent. És el cas del projecte de Hub Audiovisual i Digital de Catalunya o de la creació del repositori 3Cat o de l’increment del doblatge i la producció de recursos audiovisual per a les edats crítiques de socialització de la llengua (infants i joves) o dels assajos per incidir en la realitat xarxaire... 

Cal que anem a l’una, que concertem esforços entre tots els agents polítics i socials i entre totes les administracions. Cal que el català continuï sent causa comuna. L’eina és sobre la taula. Se’n diu Pacte Nacional per la Llengua. Tothom que estimi el català ha de ser-hi. Sense empentes, fins i tot a poc a poc i pensant-s’ho tant com calgui. Cal sobretot que, d’una manera o l'altra, hi siguin tots els agents polítics que no han faltat mai als anteriors consensos i batalles. No ser-hi afebliria la llengua catalana en un moment cabdal, del qual en depenen massa coses.