L’esperpèntica visita d’una delegació d’eurodiputats filofeixistes, extremistes, populistes i prorussos segurament resultarà d’aquí a uns mesos en un informe tant o més esperpèntic que certificarà que el castellà està perseguit a les aules catalanes i que els alumnes castellanoparlants i les seves famílies viuen sotmeses a un assetjament moral i físic insuportable. El document resultant no tindrà cap efecte concret però serà esgrimit fins a l’extenuació pel neofeixisme nostrat com l’Albert Rivera va exhibir la rajola d’Urquinaona.

Ja poden enviar cada setmana una delegació internacional a visitar escoles, que no aconseguiran canviar la realitat: Des de 2005, s’han fet a les escoles catalanes 27 milions de matrícules i només 80 (vuitanta!) han demanat ser exclosos de la immersió lingüística. És el 0,0003 del total de matrícules. S’ha de reconèixer el mèrit de Ciutadans primer, i el PP i el PSC després, d’inventar un conflicte on no n’hi ha cap i aconseguir instal·lar-lo en l’univers mediàtic com un tema central durant anys i panys.

Tanmateix sorgeix una pregunta inevitable. Si els partits nacionalistes espanyols de casa nostra han aconseguit que una delegació d’europarlamentaris vingui a validar un relat fals de persecució lingüística, com és que els partits catalans no han portat mai una delegació oficial europea que certifiqui la minorització de la llengua catalana al seu propi domini lingüístic? Uns són capaços d'instal·lar un relat fals i els altres no ho fan quan no s’han d’inventar res: el català es troba en situació d’inferioritat a molts aspectes de la vida quotidiana dels catalanoparlants. 

Com és que mai no han vingut eurodiputats a assistir a judicis celebrats a Catalunya, les Illes Balears o el País Valencià, on la llengua és bandejada i fins i tot prohibida per jutges i fiscals que poden exercir i impartir justícia als Països Catalans sense saber ni un borrall de l’idioma propi del territori? No caldria ni manipular els llocs a visitar ni ensinistrar els suposats afectats per bastir un relat creïble. La mateixa realitat és tan patent que només caldria portar-los un matí a la Ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat.

Al migdia portaríem els eurodiputats a tramitar documentació a la Policia Nacional o a qualsevol administració de l’Estat i intentar fer-ho tot en català. En acabat, acompanyaríem la delegació a menjar alguna cosa amb la premissa de ser atès en català en un bar o restaurant de Barcelona, i al vespre intentaríem veure una estrena taquillera de cinema, en català o subtitulada en català. 

Són tan flagrants les vulneracions quotidianes a la llengua catalana que no caldria gaire esforç per aconseguir que els eurodiputats marxessin profundament impactats, tant per la minorització del català com de la passivitat dels catalans per acceptar-ho. Però tot plegat no ha succeït mai de manera oficial. La Comissió de Peticions del Parlament Europeu no ha tramitat mai cap instància en aquest sentit. La pregunta cau pel seu propi pes, doncs: què fan els nostres eurodiputats?