A l’hora de la veritat, que és realment el 1-O? Va començar essent un referèndum vinculant que havia de complir tots els requisits formal de garanties homologables; després va ser suspès oficialment i la seva organització colpejada durament per l’acció judicial i policial fins a transformar la seva convocatòria en un acte de defensa de la democràcia i les institucions catalanes, posteriorment, fins i tot Oriol Junqueras va fixar-li un nou objectiu: fer caure Mariano Rajoy; ahir, el president de l’ANC es conformava en votar i votar, fixant com un èxit una participació per sota del 50% del 9-N. Aquesta nit, segons com vagin les coses, tornarà a ser un referèndum d’autodeterminació.

En realitat serà una demostració de força (de magnitud difícil de precisar a aquesta hores) del moviment independentista. Sigui quin sigui el resultat serà valorat com un èxit pels convocants, atesa l’existència d’una justificació formidable i real. L’Estat, amb la seva acció desaforada i desafortunada, s’ha convertit a la vegada en argument de mobilització i en circumstancia atenuant d’una hipotètica decepció. Està per veure quin dels dos factors tindrà més pes. El “no es podia fer més”, la resistència a l’embat estatal, funcionarà com a explicació raonable, excepte en el supòsit per sota del milió de vots fixat per Jordi Sánchez. I en cas de superar els 2.300.000 votants de 2014, aquestes dificultats objectives permetran multiplicar exponencialment el valor de la jornada. 

L'1-0 perdrà pes com a factor determinant del futur, de no produir-se una votació extraordinària de veritat. Resistir a l’Estat no és poca cosa, però segurament en sentit estricte no serà suficient per precipitar el final del procés amb una declaració de independència o l’activació de la llei de transitorietat com a ben segur demanaran els sectors més radicals, al marge de la xifra de participació. La gran responsabilitat del govern de la Generalitat i de la majoria parlamentaria serà la de fer una interpretació ajustada a la realitat de la força que la jornada reconegui al moviment independentista. L’enterrament del procés renovaria l’aire de la política catalana.

L’error de càlcul podria ser fatal. La capacitat de l’Estat per combatre els seus adversaris s’ha demostrar temible, tot i no haver aplicat tots els instruments al seu abast. Els propers dies, no només s’haurà de tenir ben present el percentatge final de vot, també s’haurà de contemplar el fet que gràcies a Rajoy una part del vot, difícil de discernir, correspondrà a catalans no independentistes que avui s’avindran a sumar forces contra la deriva autoritària del PP, però que difícilment perdonaran una instrumentalització del seu suport per tirar endavant accions que aboquin les institucions d’autogovern en l’abisme. El referèndum vinculant es va perdre fa dies, avui l’independentisme pot guanyar força i la setmana vinent ho pot engegar tot en orris.