Va dir el president Torra, en el seu discurs commemoratiu del primer aniversari de la DUI, que tornar enrere no és cap opció. Una afirmació amb què estaria d'acord la majoria absoluta del sobiranisme si no fos que sona feridorament buida perquè no tenim ni idea de com es posa la marxa endavant. I d'aquesta sensació també en fa un any.

Des d'aquell dissabte en què, mentre Rajoy i companyia ens tiraven al damunt el 155, el sobiranisme polític estava de cap de setmana perquè no tenia cap capacitat de defensar el que havia proclamat Puigdemont el dia abans.

D'un any ençà, potser no hem posat la marxa enrere per voluntat pròpia, però no hem parat de recular. Fins al punt que avui, la principal aspiració que tenim és que els presos polítics siguin alliberats i que els exiliats puguin tornar a casa. I és la principal aspiració perquè, d'una banda, ens veiem a venir que no tindran un judici just ni seran absolts, i de l'altra perquè no ens posem d'acord gairebé en res i perquè no parem de crear un òrgan simbòlic darrere l'altre sense que s'entengui gaire bé per a què serveixen.

Un any després de tot allò, encara hi ha qui pensa que Pedro Sánchez és millor per nosaltres que Rajoy només perquè ens posa bona cara sense que res canviï. Això sí: ens n'hem adonat, els que se n'han volgut adonar, un cop ja l'havíem investit president i de camí a aprovar-li uns pressupostos que no ens haurien de fer ni fred ni calor si ens ho mirem amb una perspectiva independentista.

També un any després se succeeixen les reprovacions a Felip VI. Un dia al Parlament, i al següent a l'Ajuntament de Barcelona. Unes mesures duríssimes que tenen el llogater de la Zarzuela tremolant i sense dormir. I no: no és cap consol que els espanyols es vagin adonant que, al segle XXI, no té sentit tenir un rei com a cap d'Estat.

Un any després, una exconsellera que va arribar al Govern per lliure i que per sort continua anant per lliure, és l'única veu que s'atreveix a explicar com han estat i com són les coses amb una sinceritat tant dolorosa com higiènica i terepèutica. Mentrestant, un altre exconseller també a l'exili ens ve a dir que l'única solució que ens queda és fer de cada dia un altre 3 d'octubre.

I un any després ens hem inventat la Crida, una plataforma que té el regust d'aquella casa gran del catalanisme que es va inventar Artur Mas fa una dècada quan l'autonomisme no estava tan mal vist.

Si no trobem la marxa endavant, potser que no continuem fent cara de velocitat. Perquè, a aquestes altures, només ens servirà per acabar de perdre l'autoestima que ens queda.