En la manifestació del 2012 érem, posem que 1,5 milions. A la Via cap a la Independència d’aquest darrer dimecres, n’érem 1.6 milions. Quin és el següent pas? Que en la diada del 2014 en siguem 1,7 milions, tots formant una sardana, per exemple?  I després que en la del 2015, 1,8 milions de catalans i catalanes es disfressin de dimonis i saltin passeig de Gràcia amunt i passeig de Gràcia avall? I així anar fent fins que el 2090 tots els catalans i les catalanes, surtin al carrer sense que quedi cap català silenciós? Serà llavors que proclamarem la independència per KO tècnic de l’espanyolada?

Disculpeu-me la boutade. Però si després del brutal èxit de la Via, en els propers 12 mesos no passa res que canviï l’status quo actual, ben bé que haurem perdut el tren de la història. Com diuen els francesos, il faut battre le fer pendant qu’il est chaud, és a dir, cal actuar, ara és el moment. No podem deixar que la situació es refredi. Cal actuar amb fredor, però amb contundència.

Quin és el següent pas? Al marge que jo penso que els espanyols mai s’avindran a acceptar la consulta, el següent pas és anunciar en les properes hores la data de la celebració de la consulta i naturalment, el redactat de la pregunta, que ha de ser tan clar que només deixi marge a dues respostes: “sí” o “no”. Una pregunta del tipus: “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”. O per l’estil. I punt. La data ha de ser quant abans millor, i sempre al llarg de l’any 2014.

La fixació de la data i la pregunta desfermarà, no cal dir, un psicodrama a Espanya. Els atacs d'histerisme i la sensació de fi de règim serà total i complert. Fins i tot hi haurà propostes revolucionàries per capgirar el règim polític i amb ells intentar retenir Catalunya. Qui sap si saltarà la monarquia i tot. Caldrà anar amb molt de compte amb els voltors que intentaran canalitzar Catalunya cap aquesta “nova” Espanya.

Per evitar aquests riscs, caldrà que la pressió sigui constant. No hem de deixar ni respirar a aquells que tinguin la temptació de repensar res. Ja he dit moltes vegades, i ho repeteixo ara: la nostra credibilitat internacional es juga en la percepció que els governs dels estats tinguin de la fermesa de les nostres intencions d’arribar fins al final. Si hi detecten dubtes, hesitacions, repensaments o per l’estil, no ens faran ni cas.

I això seria fatal, encara que no definitiu. Si Espanya té la temptació d’impedir la consulta, és evident que la resposta catalana no ha de ser esperar dos anys, sinó de manera immediata aprovar una declaració unilateral d’independència per part del Parlament, i fer una crida al seu reconeixement internacional. I aquest només s’obtindrà si hi ha una credibilitat assegurada, que eviti que el govern estranger que faci el pas, quedi amb el cul enlaire.

I per acabar, no tinc cap mena de dubte que el primer govern que ens reconeixerà, si hi percep seriositat i determinació per part dels dirigents catalans, serà, el de la República Francesa. Pagaré per veure la cara de pòquer que els quedarà als polítics espanyols quan això passi.