Analistes i experts han dictaminat aquests dies que la pedra angular de les revoltes al món musulmà han estat les noves tecnologies i les xarxes socials. Immediatament la sentència ha despertat algunes rèpliques. Si tot s’explica per la influència d’Internet, de Facebook o de Twitter –fins i tot de Google o de la Wikipedia-, per què en unes zones la protesta ha triomfat i en altres, almenys fins ara, ha estat esclafada? És obvi que les revoltes s’han estès tan ràpid gràcies a l’eficàcia de les comunicacions, que ja no es poden silenciar amb la mateixa efectivitat que fa una dècada. Com també ho és que Tunísia, Egipte, el Marroc, el Iemen, Líbia o Bahrain són casos diferents, malgrat que a tot arreu la passa de llibertat s’hagi estès pels mateixos circuïts. I que la diferència no s’explica precisament pel preu de les tarifes planes. Les simplificacions, doncs, sempre són massa arriscades.
Un dels factors bàsics que també podria explicar aquestes diferències és la reacció de l’exèrcit. Allà on la tropa s’ha mirat amb indiferència o amb simpatia les protestes aquestes han pogut prosperar. Allà on s’ha decantat per mantenir el règim, malgrat el preu en sang que això comporti, el triomf de la discrepància és molt més dubtós. Cal estar graduat en situacions internes per definir sense risc a equivocar-se l’eficàcia de cada dictadura a l’hora d’assegurar-se la fidelitat dels seus militars.
I l’exèrcit què diu? Continua sent una de les preguntes bàsiques a l’hora d’entendre l’èxit o el fracàs d’una revolta. Demà, justament, fa trenta anys a Espanya va fracassar un colp militar per una conjunció de fenòmens i interessos que van propiciar el manteniment d’una democràcia molt més prudent a partir d’aquell moment. Tres dècades més tard, la majoria de les opinions coincideixen a traure importància al factor tropa en la situació política espanyola. Ben segur que és així, malgrat que només fa cinc anys el consell de ministres va haver de destituir el tinent general Mena Aguado com a cap de la Força Terrestre de l’Exèrcit. Mena Aguado havia demanat l’“aplicació” de l’article vuitè de la Constitució si el text del nou Estatut de Catalunya així ho requeria. Al seu llibre Militares: los límites del silencio el tinent general, ara en la reserva, explica tots els detalls de l’episodi i afirma que es va limitar a constatar “la preocupació per la unitat d’Espanya entre el comandament i la tropa desplegada amb l’aparició de l’Estatut de Catalunya”. Això deia l’exèrcit.