La sentència del Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) sobre la immunitat dels eurodiputats independentistes i la majoria de les reaccions posteriors van transcórrer pel sender de la previsibilitat. Els afectats no esperaven una resolució favorable, fins al punt que l'anunci del recurs al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) -última instància en el cas dels exiliats- estava previst en la partitura de la jornada, a l'espera que el jutge Pablo Llarena mogui fixta. I, en el capítol de valoracions, tampoc es van detectar sorpreses: Carles Puigdemont va recórrer a l'argumentari polític per denunciar l'atac a drets fonamentals en lloc de centrar-se en les expectatives judicials mentre Gonzalo Boye projectava escletxes en la redacció de la sentència, com passa cada cop que apareix una decisió jurídica lesiva per als interessos dels seus defensats. 

La intervenció de Clara Ponsatí va ser l'única que va transgredir el guió, observada amb posat de circumstàncies per Puigdemont, Boye i també Toni Comín. L'exconsellera ho va esmenar tot quan va prendre la paraula davant de la plana major dels partits i les entitats del sobiranisme civil desplaçada a Brussel·les: "Això d'avui és un final d'etapa que hauria de fer rectificar la manera com hem gestionat les expectatives polítiques de les estratègies posteriors al 2017. Ni el Govern autonomista de la Generalitat ni els pactes amb el PSOE poden oferir res a la ciutadania que no sigui la rendició i la renúncia a la catalanitat. Però l'especulació recurrent que les sentències europees durien el retorn del president Puigdemont tampoc ha obert camí cap a la victòria. Aquesta constant fugida d'estudi s'ha d'acabar. Els catalans es mereixen una altra política. Es mereixen sentir la veritat. La persecució judicial de l'independentisme i la persecució política no s'acabarà fins que no siguem lliures. És a dir, fins que no siguem un estat independent. I no hi ha cap acord que cap partit polític espanyol pugui acceptar que no sigui, en el fons, una rendició. Prou ficcions".

El vers lliure de Ponsatí, en la seva màxima expressió. Més enllà de l'amnèsica lleialtat als companys d'exili -amb qui comparteix advocat i, en teoria, també solidaritat antirepressiva-, l'exconsellera arriba a la reflexió sobre la veritat amb cert retard. En concret, amb un retard de sis anys. Ja va ser víctima del decalatge quan era membre del Govern de l'1 d'octubre i va admetre la "catxa" del 2017 mesos després del referèndum i la declaració d'independència fallida. Un temps prudencial que també es va prendre -en aquest cas, d'anys- per escenificar el seu retorn a Catalunya, materialitzat només després que es validés la reforma del codi penal, fruit d'un dels pactes polítics amb el socialisme espanyol que tant diu rebutjar. De fet, aquella reforma legislativa votada al Congrés fa que la sentència del TGUE no tingui la mateixa transcendència en el seu cas.  

La contundència de les asseveracions pronunciades contra la conducta de partits i líders del procés -ara també l'exili- ha de passar, doncs, pel sedàs de la temporalitat. De fet, l'atac de veritat es produeix un cop digerides diverses conteses electorals en què Ponsatí ha acceptat figurar a les llistes pilotades per Puigdemont. La primera, les eleccions al Parlament del 21 de desembre del 2017, quan el missatge estrella de campanya de l'expresident era diàfan: "Perquè torni el president, s'ha de votar el president". L'última, les europees del 2019, quan va figurar altre cop al costat de Warterloo i es va convertir en eurodiputada de Junts, cadira que encara ostenta.

Certament, com deia aquest dimecres Ponsatí, els seus companys de viatge han alimentat l'escenari que la batalla judicial a Europa podia facilitar el retorn de Puigdemont a Catalunya. Ho ha fet Boye -el lletrat que la representa-, en aparicions públiques o converses informals amb periodistes. No ho ha desinflat l'expresident, actiu quan ha convingut per mantenir intacte el seu ascendent sobre el moviment independentista. I hi ha jugat Junts sempre que li ha calgut, per calcular la partida interminable amb ERC pel lideratge de l'electorat sobiranista. Ponsatí ha esperat prou per actuar com a notària, present com ha estat durant més d'un lustre a primera línia i descriptibles com eren els vincles amb els protagonistes de la suposada farsa. Quan demana acabar amb la "fugida d'estudi" i prega per "una altra política" sembla demanar, en síntesi, que Puigdemont s'aparti del tot. 

Succeeix, però, que per ser del tot creïble, Ponsatí hauria de predicar amb l'exemple. Si considera que l'exili no ha actuat ancorada en la "veritat" i si el partit amb qui ha anat de bracet per ser eurodiputada s'ha abocat a la "rendició" pels seus pactes amb els socialistes -com també entén que ha fet ERC-, Ponsatí hauria de renunciar a la cadira de l'Eurocambra. Seria un acte de coherència, necessari per fer camí, potser amb sigles noves. Després sí que ho podria esmenar tot, amb l'autonomia que reclama tot vers lliure que s'atribueix la puresa de la "catalanitat".