L’acampada de la plaça Catalunya de Barcelona, i les d’altres llocs del país, tenen el gran mèrit de ser espontànies i inesperades. No hi ha hagut dirigisme, la majoria dels concentrats s’han comunicat a través de les xarxes socials i es tracta, clarament, de gent força jove. Finalment, s’han trencat tots els tòpics que campaven per l’ambient; que la crisi no provocava cap mena de reacció, que podies imposar austeritat sense límits perquè la societat estava adormida, que el menfotisme respecte als polítics no tindria traducció social...

Ja fa temps que anàvem sentint pel carrer, als debats i sobretot en fòrums internacionals, un interrogant força reiteratiu; com pot ser? Com pot ser que, rondant xifres d’atur astronòmiques, i doblement astronòmiques en la població més jove, no passi res? Com pot ser que no hi hagi protestes? Doncs mireu, la resposta ja és al carrer. De fet no pot ser, el malestar aflora i al final la indignació es transparenta. Potser l’estructura familiar, la nostra mentalitat, l’economia submergida, el que sigui, ha parat el cop durant un temps. Però ara ja ha vessat. Pregunta resolta.

L’altra pregunta, que respon a inquietuds més nostrades, és com connecta això amb les onades independentistes del nostre país, les quals són sens dubte les mobilitzacions més fortes, novedoses i àmplies des de la transició democràtica. Com connecten els joves de la plaça amb els voluntaris de les consultes o els manifestants del 10-J? Es tracta de dos corrents socials, eminentment cívics, al marge de partits, institucions i sindicats. L’un amb objectius prou clars, és cert, i l’altre amb un aire més de protesta oberta. Però d’alguna manera, tots dos ens demostren que les eines de canvi clàssiques, les organitzacions que històricament es dedicaven a reformar o fins i tot revolucionar la gent, avui es queden curtes.

Seria molt temptador pensar que, si ajuntem els dos moviments, en sortiria un torrent imparable que acabaria conquerint el carrer i que ens duria a canvis dramàtics en poc temps. Potser sí, i no dic que no s’hagi d’intentar pas. Al capdavall, els indignats contra el sistema econòmic i els enutjats contra el sistema estatal espanyol tenen en comú això mateix; que viuen millor contra alguna cosa, que volen enderrocar barreres perquè creuen en la llibertat i en el dret de tothom a decidir com volen viure en el futur.

Però oblidem algunes coses bàsiques, que fan difícil aquesta confluència. Hi ha discrepància d’objectius, ja ho hem dit, però això es podria resoldre compartint una part del tram a recórrer, i després deixant que els uns es bifurquin dels altres. El més complicat, segurament, seria casar els temps. Em sembla evident que el moviment a l’entorn de les llibertats nacionals està molt més madur que el que estem veient a l’entorn de les amenaces econòmiques i socials. Fa més temps que cueja, ha generat molta més musculatura organitzativa i, per damunt de tot, s’ha anat situant en la centralitat.

És potser aquest darrer ingredient el que fa més difícil un acostament entre dues grans criatures reivindicatives. No tinc clar que l’empleat de banca que acaba de convertir-se al sobiranisme pugui abraçar els gestos i els clams dels indignats socials. I no m’acaba d’encaixar que el jove alternatiu amb trenes es trobi còmode barrejant la puresa guerrillera amb la construcció d’un nou estat a partir dels impostos que haurien de passar d’un govern espanyol a un de català. Hi haurà solapaments, s’establiran ponts, però no és evident que es pugui sumar amb alegria.

El gran mèrit del corrent per la independència, en els darrers deu anys, ha estat acostar-se a la centralitat social, a la gent benestant i als esperits més moderats. Aquesta victòria històrica té el seu preu, i un dels efectes és que li ha restat romanticisme rebel. Per què hi ha poques estelades i clams separatistes a la plaça Catalunya? Perquè el clam sobiranista, ens agradi o no, ha entrat en la normalitat. No forma part ben bé del sistema, però s’ha infiltrat en el sistema.

Per entendre’ns; avui sabem que és imaginable un president de la Generalitat encapçalant una manifestació autodeterminista, o votant en una urna per la independència. En canvi, jo no veig a un Molt Honorable acampant als parterres d’una plaça pública. Vet aquí la diferència.