Pel que sembla, les pròximes eleccions generals, i totes les altres, estaran marcades alhora per problemes molt quotidians, entre els quals l'habitatge i la pèrdua del poder adquisitiu dels salaris, i per un marc general que és el del probable adveniment d'un govern molt regressiu des del punt de vista democràtic que per fer-ho senzill i intel·ligible se’n diu feixista.
Per una part de l’esquerra, catalana i espanyola, aturar la victòria de l'extrema dreta és la màxima prioritat. Hi estic d’acord. Però crec, sincerament, que s’està encarant des d’una estratègia equivocada.
En primer lloc, perquè un enfocament reactiu no és capaç de mobilitzar l’electorat. Després de mesos en què l'únic leitmotiv que he sentit és que hem d’anar junts perquè si anem separats ens afusellaran, a banda de què no hi ha cap fonament empíric en l’afirmació que anant junts traurem més vots, no he vist contraposat un discurs ben estructurat que ofereixi un futur millor. L'esquerra del PSOE, per usar un terme recurrent, no surt del missatge de la por, expressat a través de tuits. Un estil euforitzant que porta a la depressió quan el seu efecte passa, perquè darrere no hi ha una construcció sòlida. I això, que sembla que en la societat actual ja no té efecte, encara en té molt. Si l'èxit de la comunicació política té un evident component emocional, també en té la predisposició ideològica sobre el que s’aboquen les emocions. De la recuperació de l'argot guerra civilista millor que no en diguem res.
El segon error, pitjor encara, és la confusió de termes i la disputa de la legitimitat antifeixista. Els antifeixistes som d'esquerres i com més d’esquerres millor. Diria que en caràcter general és cert, tot i que ser antifeixista no et converteix en antiautoritari, però no podem concloure el sil·logisme dient que si no ets d’esquerres no ets antifeixista. Diria que, en aquest cas, l’error és doble. D'una banda, històric. En aquest país, em refereixo a Catalunya, però ho podem extrapolar a d’altres occidentals, és tan cert que una part important de la dreta tradicional ha abraçat, i abraça, posicionaments feixistes, no només des de la destrucció dels mecanismes de governança democràtica sinó també de la restricció dels drets humans amb caràcter universal, però ho és també que una part significativa de la dreta no ha sigut feixista. Defensar interessos de classe diferents és la base de la política parlamentària i això no en converteix en un partit feixista.
D'aquest error se'n deriva que la defensa del monopoli antifeixista redueix considerablement les dimensions d’aquest camp. Jo m’estimo més que les persones d’ordre, conservadores, estiguin contra el feixisme i tinc la sensació que des de l’esquerra del PSOE hi ha discursos polítics que pretenen ubicar-los en camp contrari. No té cap sentit. Algú creu que sense una aliança fàctica entre esquerres i una part de la dreta, amb els corresponents cordons sanitaris, a França i a Alemanya, per citar dos casos prou evidents, l’extrema dreta no hagués accedit ja fa temps als governs de l’estat i a innombrables espais de poder? Per contra, l’estratègia, de curta volada, de centrifugar demòcrates, pot tenir unes conseqüències nefastes.
Tinc la sensació que anem tard, però considero imprescindible repensar l’estratègia antifeixista. Tots els embats els guanya qui hi posa més cervell i mobilitza més efectius. L’exemple de la lluita nacional és paradigmàtic, un poble compromès, transversalment, amb el mateix objectiu va arribar més lluny que en cap altre moment dels tres últims segles. No n'hi ha cap altra de fórmula i si les circumstàncies de context no són prou propícies, el menys que es pot esperar dels representants dels partits catalans a Madrid és que siguin capaços de defendre una agenda catalana compartida i que no converteixin el congrés en un escenari per l’escarni mutu. Rigor i treball per no enviar electors a l’extrema dreta.