Aquest 2025 fa cinquanta anys que el nostre país va viure el Congrés de Cultura Catalana, una mobilització civil que va posar les bases de molts consensos, que va dibuixar horitzons compartits i que va contribuir a imaginar un futur col·lectiu amb una força inèdita. El moment i la conjuntura van fer possible que fos un èxit de participació, de mobilització, debats, propostes i resultats. Cinc dècades després, i amb aquell mateix esperit i il·lusió, des del present i amb la mirada al futur, hem posat en marxa un nou Congrés que volem que sigui obert, transversal, participatiu i amb vocació transformadora.
Aquest nou projecte, però, no és un exercici de nostàlgia. Som plenament conscients que el context del 1975 és irrepetible. Sí que sabem que el moment actual és complex i ens exigeix una reflexió profunda, i també noves respostes. La crisi climàtica, la transició energètica, el totalitarisme, la censura, la incertesa social i econòmica o la banalització de la cultura són només alguns dels reptes que tenim com a societat.
És per això que ens calen espais per repensar-nos com a societat. Ens cal fer-nos moltes preguntes i redefinir els vincles que les responen. I ens cal una nova àgora compartida on poder-ho plantejar.
Per això, el nou Congrés no és –ni vol ser– només un congrés. No té dates tancades, ni una única seu, ni una sola veu. És un procés en marxa, en xarxa, transversal i construït des de baix.
Durant els darrers mesos hem celebrat diverses trobades arreu del país: de Perpinyà a Gandia, d’Arenys de Lledó a l’Alguer, d’Amposta a Palma. Debats sobre llengua, identitat, transició energètica, cures, igualtat, història compartida, patrimoni o cultura popular. Hem estat a Alacant, a Prada o a Lleida, i hem reunit una cinquantena de joves d’arreu dels Països Catalans a Horta de Sant Joan, un punt emblemàtic des d’on hem compartit inquietuds i complicitats. I aquest mapa de converses és només el començament.
L’objectiu és clar: generar pensament col·lectiu, posar en comú oportunitats i amenaces, i construir aliances. Ho fem des de la societat civil i per a la societat civil, amb el suport d’universitats, col·legis professionals, entitats, mecenes i, en alguns casos, institucions. Però el projecte només tindrà sentit si som capaços d’implicar-hi molta més gent. Si sabem llegir el moment amb lucidesa i obrim espais reals de participació. Si trenquem motlles, imaginem formes noves, recuperem l’autoestima i reivindiquem, sense complexos, que el pensament crític no és un luxe, sinó una necessitat democràtica.
En un context marcat per la desafecció i la manca de perspectives que ens cohesionin, el nou Congrés és una aposta radical per la confiança mútua. No volem parlar per la societat, volem fer-ho amb la societat. Perquè només així podrem transformar els reptes en oportunitats, i fer-ho amb il·lusió, amb rigor i amb passió. Volem tornar a posar la cultura –entesa en el seu sentit més ampli– al centre. Per activar-la com a motor de canvi, de reconeixement mutu i de reconstrucció col·lectiva.
El nou Congrés és avui un acte de responsabilitat. Però també un acte d’esperança. Perquè quan una societat es convoca a si mateixa, quan s’escolta i s’organitza, es fa més forta, més conscient i més capaç de projectar un futur compartit.