I si tot queda en poc o en res?

12 de setembre de 2010
El llarguíssim procés de reforma autonòmica ha deixat una bona part –la més activa– de la societat catalanaen el més profund dels escepticismes respecte a Espanya. “No hi ha res a fer” ha estat la consigna més repetidaal llarg dels darrers mesos per constatar una fatiga col·lectiva ben palpable. A Madrid Catalunya noméshi troba estratègia interessada, menyspreu, desconfiança, intransigència o agressivitat. No és estrany,doncs, que davant les propostes que encara apel·len a l’encaix o al federalisme,molts catalans hagin arribat a la conclusió que tot allò que depengui de les dues parts és inviable i, percontra, allò que se’ns hagi d’atribuir només a nosaltres encara és possible.Això provoca que les enquesteshagin detectat un augment de l’independentisme sense precedentsi que, a més, no es correspon exactamentamb el sentiment d’adscripció nacional. Als sondejos la franja depersones que se senten “tan catalanes com espanyoles” encara és majoritària. En canvi, el separatisme progressafins i tot en aquests sectors.

La manifestació del 10 de juliol va implicarun gran punt d’inflexió en aquesta situació. Centenars de milers de personeses van abocar al carrer amb una consigna dominant: la reclamació de la independència. Les preguntes i elsreptes que s’obren ara són nombrosos. És difícil mantenir un procés de “descentralitzacióautonòmica” quan els seus hipotètics beneficiaris –la majoria de la societat catalana– se’n sentendeslligats. La via autonòmica és una via morta, però, alhora, és l’única quees manté legalment i institucionalment vigent. I com anar més enllà? El PSC parla de federalisme quan a Catalunyano n’hi ha gaires, de federalismes, il·lusionats amb aquesta opció, i quana Espanya no n’hi ha cap. Convergència i Unió proclama que ha arribat “el moment de decidir” però concretaaquesta etapa en una incerta consulta per reclamar el concert econòmic. Nocal. ¿Hi ha algú a Catalunya, pensi elque pensi, que no consideri un progrés acabar amb l’espoli fiscal? ¿I si des delgovern CiU rep un suport majoritari a aquesta petició, que ja el té d’entrada,com el canalitzarà després quan al dacontaportada vant hi ha dos frontons –el PSOE o el PP– que no atendran a raons que noels interessen?

Entre els partidaris de l’independentisme Esquerra ha perdut molta credibilitaten aquestes dues darreres legislatures. Una Esquerra minoritària a les urnes i minoritzada a colp d’errorspropis difícilment podrà canalitzar l’entusiasme necessari per liderar unprocés sobiranista que culmini amb la proclamació de la independència. En tot cas, caldrà esperar alresultat de les pròximes eleccions per calibrar quina és la força del partit que lidera Joan Puigcercós. Il’independentisme alternatiu? Igualment, caldrà esperar aquests resultats per determinar l’efectivitat quepugui tenir en un futur immediat. Però d’entrada resulta simptomàtic ilamentable que les dues grans opcions que ara el vertebren –les que encapçalen Joan Laporta i JoanCarretero– hagin estat incapaces d’arribar a un acord per una qüestió“de llistes”. Els seus dirigentss’afanyen a proclamar que no calpreocupar-se’n i que, si la societat catalana els dóna la prou confiançaper separat, després ells ja refaran la unitat que calgui. Però el que no podran evitar és l’escepticisme entremolta gent de bona fe que ha patit enèsima decepció per part d’un movimentamb una tendència enervant al’autocorrosió.

Les pròximes eleccions podrien ser un nou cementiri d’il·lusions perdudes.Podrien aportar un govern més sòlid, més convincent, més eficaç, perònacionalment podrien deixar Catalunyaresignada entre el cansament i l’esterilitat. I això és decebedor i frustrant.És cert que la independència no arribarà demà com un miracle o una revelació. És obvi que es tracta d’unprocés lent ple d’obstacles i contratemps. El que no cal és que tambésigui carregat de punyetes. Catalunya no pot continuar sotmesa i submisa dins una lògica de la desesperació. Unprocés d’avanç sobiranista sòlid pot dividir la seva societat, però qualsevolopció important ho fa, i la divisió no téimportància sempre que sigui resolta dins la més estricta lògica democràtica.Si el catalanisme polític és incapaç de detectar el cansament, aprofitar aquesta importunitat i avançar resoltper l’únic camí que ens han deixat, el catalanisme social s’ha de fer sentir,s’ha d’organitzar, ha de treballar amb la il·lusió i la força necessàries per rectificar la derrota assumida com aelement definidor del nostre poble. Que així sigui i que així ho faci.