On són tots els opinadors que, amb entusiasme i pressa, van proclamar l’obsolescència de la divisió dreta-esquerra, considerada una relíquia del nou-cents destinada als museus i a les assignatures d’història? On són quan la secretària general del Partit Popular criminalitza els desnonats i afirma que els seus votants són els que paguen la hipoteca? I quan el seu company Martínez Pujalte pretén que la dació en pagament és una excusa per comprar un altre pis?

Potser caldria que algú reconegués que va precipitar-se, tal vegada de bona fe, certificant la mort del debat social. Si en un món de bonança i vaques grasses les diferències estaven amorosides, esmorteïdes, aparcades, la crisi les ha revifat en tota la seva “esplendor”. Tal vegada es pugui considerar exagerat recuperar el concepte antic de “lluita de classes”, però algunes de les mobilitzacions i alguns dels enfrontaments que tenim al carrer cada setmana fan tot l’aire d’una batalla social. I tres quarts del mateix de la irritació, sovint espontània o fins i tot precipitada, que s’expressa a través de les xarxes socials.

Ara ja sabem que les sortides a la crisi proposades des dels governs no són l’única via possible. Que hi ha alternatives a l’austeritat radical i a la benevolència cap a les institucions financeres. I quan hi ha opció, segur que una s’inclina més cap a l’esquerra i una altra més cap a la dreta, segons si la prioritat és la protecció dels sectors socials més perjudicats o la confiança en la recuperació per la via de l’estímul al moviment de capitals (en aquest cas, no es tracta ni tan sols de l’ajut directe a l’empresa).

Però, més enllà de la política econòmica, no sembla tampoc raonable menystenir la divisió dreta-esquerra després d’escoltar la reforma de la llei d’avortament que prepara el ministre de Justícia. Ni en sentir les pressions de la cúpula eclesial per una marxa enrere dels matrimonis homosexuals. Ni en la reminiscència d’una idea imperial d’organització del territori.

Una altra cosa és si els partits que es reclamen d’una o altra banda responen realment al que prediquen. En realitat, la divisió s’està desplaçant cap a formes organitzatives noves, que els desposseïts per la crisi consideren més efectives. Ja comença a ser un tòpic, però l’obsolescència potser no l’hem de buscar en el debat social, sinó en algunes de les vies tradicionals de canalitzar-lo.