"Això no toca" és la frase amb que el president Pujol responia a les preguntes incòmodes dels periodistes. Pujol ja fa uns quants anys que no governa, però l'“això no toca” segueix inserit en el nostre ADN nacional. “Això no toca” és el que s'han sentit dir aquells que, en motiu dels incendis declarats a la Jonquera i a Portbou, han volgut anar una mica més enllà de la crònica sobre el drama humà i han apuntat la possibilitat que les retallades en matèria de prevenció haguessin influït negativament en les tasques d'extinció. “Ara no és el moment”, “això és fer demagògia”, “hi ha gent patint per les seves vides i vosaltres parlant de retallades”, “no és hora de buscar culpables”, “és hora de salvar la terra”, “hem d'estar tots junts en els moments difícils”... És obvi que les retallades no han estat la causa d'uns focs terribles que ja s'han endut la vida de quatre persones, però això no vol dir que no ens hàgim de qüestionar si l'aprimament pressupostari en matèria de prevenció d'incendis ens ha jugat una mala passada.

Pocs mitjans de comunicació s'han fet ressò de les dades concretes, i cap partit polític ha volgut exposar el tema en públic. El cert, però, és que fa feredat comparar el descens de les partides dels pressupostos de la Generalitat destinades a Bombers entre els anys 2010 i 2012. Vegem-ne algunes: conservació i reparació d'edificis: dels 1.200.000 euros de 2010 s'ha passat a 393.000 euros el 2012. Conservació i manteniment de material de transport: de 2 milions d'euros el 2010 a 975.000 euros el 2012. Lloguers i cànons de material de transport: de 12.800.000 euros de 2010 a 3.300.000 euros el 2012. Combustible de vehicles: de 2 milions d'euros l'any 2010 a 967.000 euros aquest any. Vestuari: de 3 milions d'euros el 2010 a 143.000 euros el 2012 (o el que és el mateix, de 944 euros per bomber a 47 euros per bomber). Queviures pels incendis: dels 160.000 euros de 2010 a 41.000 euros de l'any en curs. Comunicacions: de 1.800.000 euros el 2010 a 700.000 euros el 2012. Associacions de bombers voluntaris: de 266.000 euros l'any 2010 a 6.875 euros aquest any (una reducció del 94%). El diputat d'ICV Jaume Bosch va fer públiques algunes d'aquestes dades en una proposició no de llei presentada al Parlament el passat mes de juny, però ningú va fer-li gaire cas.
Tot i això, tampoc cal submergir-se en un mar de xifres per donar notícia sobre les retallades en prevenció. N'hi ha prou en parar l'orella al que els sindicats de bombers van explicar fa tan sols uns mesos. El passat 15 de febrer van comparèixer al Parlament membres de la secció sindical de CCOO en aquest cos. Com va reproduir en una nota de premsa l'Agència Catalana de Notícies,  Miquel Trujillo, representant sindical, va remarcar que l'estiu es presentava “complicat” per la situació meteorològica, i que tot i això el Govern només posaria “un terç dels recursos humans que havia posat fa dos anys”: de 7,8 milions d'euros per contractar a 2,8 milions. A més, apuntava que el 80% dels parcs de Catalunya no podrien atendre cap altre servei si havien de cobrir a l'hora un foc forestal: “no hi haurà més efectius que es quedin per si hi ha un foc en un habitatge o un accident de trànsit”. També l'UGT havia advertit el mes de març que la tisorada podria afectar la prevenció. En un comunicat públic afirmaven que “les retallades no només afecten les condicions laborals dels servidors públics, sinó també a la prestació d'un servei de qualitat i, per tant, a la seguretat del poble de Catalunya”.

Les retallades no són la causa dels focs de l'Empordà. Hi ha factors naturals que poden descontrolar totalment un incendi i fer-lo anar més enllà de la capacitat extintora de qualsevol cos de bombers. També hi juga un paper important la mala sort o la desídia d'alguns impresentables. De fet, és possible que, amb més recursos, l'incendi de La Jonquera tampoc s'hagués pogut aturar. Dit això, cal deixar clar que aprimar les inversions en l'àmbit de la seguretat i la prevenció d'incendis segur que no ajuda a minimitzar riscos. Agradi o no, les retallades tenen conseqüències, ja sigui a l'hora d'apagar un foc com a l'hora d'operar o educar ciutadans. Pretendre el contrari és ser o molt innocent o molt hipòcrita. Un país madur és aquell capaç de plantejar-se les qüestions més incòmodes en els moments més difícils. Buscar-ne les respostes és un deure patriòtic. Això no toca? Sí que toca. I tant que toca! Si no és ara, quan? Si no som nosaltres els qui ens fem preguntes i busquem respostes, qui ho farà? Defensar la terra és això. Tota la resta són cortines de fum. En aquest cas, un fum tràgicament real.