La duresa, la profunditat i l’extensió social de la crisi econòmica també ha repercutit, lògicament, en les vacances, les formes de fer-les i les destinacions, de manera que n’ha modificat profundament els hàbits tradicionals. Ara ja no es possible de fer viatges gaire lluny, si més no amb la freqüència amb què molts els duien a terme fins ara. Com que no acostuma a haver-hi mai cap esdeveniment, de la mena que sigui, que no tingui algun aspecte positiu, pel cap baix, també en aquest cas la crisi ha tingut conseqüències positives per al turisme interior. Allò que s’anomena el “turisme de proximitat” s’ha disparat d’una manera extraordinària i gràcies a això són molts els catalans que han descobert pobles, ciutats i paisatges del seu propi país que, segurament, sense les limitacions de la situació econòmica actual, potser encara restarien amagats o desconeguts als seus ulls.

Mentre no conec cap compatriota que no hagi estat mai a Barcelona, al cap dels anys n’he anat coneixent que confessen, amb una barreja de pena i de vergonya, no haver estat mai, o bé tan sols de pas, a Tarragona, Lleida, Girona, Manresa, Reus, La Seu d’Urgell, Tortosa, Figueres o Cervera i no diguem, ja, poblacions menors, igual com, del Principat estant, no són pocs els que no han posat mai els peus a Perpinyà, Fraga, Castelló de la Plana, València, Alacant, Menorca, Mallorca, Eivissa o Formentera i, més lluny encara, l’Alguer. Ho tenim tot tan a prop, pensem, que a la pràctica n’hem anat ajornant la visita, creient que ja trobaríem el moment, decisió amb la qual no hem fet més que situar aquestes ciutats del nostre país més enllà encara de la destinació més allunyada, remota i d’accés més difícil.

Aquests dies de Setmana Santa seran aprofitats, segur, per molta gent, per conèixer el propi país, aquells paisatges que no ens són habituals o bé que es mantenen encara per descobrir pels nostres ulls. No cal dir que aquesta serà una bona elecció, perquè al capdavall només s’acaba estimant allò que es coneix, i, doncs, conèixer millor el país de cadascú és una forma d’estimar-lo més, de sentir-te’l més teu, perquè tot t’esdevé més familiar. Però, a més, una decisió “patriòtica” d’aquestes característiques té conseqüències positives sobre les butxaques, ja que els preus són molt més assequibles i el format del viatge o l’escapada admet una gamma infinita de possibilitats i cadascú pot fer-se’l a la mida precisa dels seus interessos i conveniències, ja sigui sol, ben acompanyat o acompanyat sisplau per força...

Serà una bona forma de llançar-se a la descoberta d’aquestes extraordinàries fondes on fan xup-xup els millors fogons, pensions amb solera i cases de menjar amb una magnífica tradició acumulada al llarg dels anys. Tot això ben a la vora del turisme rural, modalitat on és possible de trobar ofertes realment extraordinàries, tant per les pròpies condicions del lloc, com pels paisatges que s’hi albiren o per la cuina que t’hi ofereixen. Aquest és un turisme familiar, fins i tot de colla d’amics, sense presses i amb les millors condicions per poder preparar-ne els detalls amb minuciositat, atesa la seva immediatesa i proximitat. No anem a l’estranger, doncs, sinó que viatgem per casa, amb totes les facilitats i comoditats que això sempre comporta.

Poden ser des d’escapades d’un sol dia, fins a un parell, en l’accepció mallorquina del terme, és a dir, uns quants. I per què no una anada a aquell Perpinyà del qual ens parlava Pere Codonyan, quan TV3 era una altra cosa? El Perpinyà del Castellet i de la Llotja, del Palau dels Reis de Mallorca i de l’exili, el Prada on és enterrat Pompeu Fabra o el Portús on jeu per sempre Rovira i Virgili, o Cotlliure, Argelers, Sallagosa o l’Illa del Riberal de J.S.Pons o els Salses de la Porta dels Països Catalans?  O el Montblanc emmurallat i la seva insuperable Fonda dels Àngels, Vallbona de les Monges amb la tomba de Violant d’Hongria o, a Torà, cal Jaumet, la fonda de confiança on refer-se al voltant d’una taula de confiança i, pels verals de Ponent, una passejada per l’estany d’Ivars? O la Lleida imponent que s’albira des de la Seu Vella, el seu allargassat carrer comercial al bell mig de la ciutat, amb el palauet de l’IEI o la taula amiga de cal Tòfol? O la Tarragona romana i medieval, una ciutat de dimensions humanes per a ser feta a peu, i després anar al Quet, el Balandra o el Quimiquima i, un xic més enllà, el Celler de l’Arbocet a Riudoms? O Vallderoures i Calaceit, fent parada a la Fonda Alcalà, ben combinat amb Gandesa i qualsevol altre indret de la Terra Alta? O Tortosa, la pàtria de Cristòfol Despuig i els seus “Col·loquis”, plena d’història i de monuments, per acabar asseguts en algun dels restaurants amics que s’alcen en ple Delta, vora l’Ebre? Segur que tothom pot fer-se la seva pròpia guia de viatges a l’abast, però fóra un error no adonar-se que, sense moure’ns del país, hi ha tot de destinacions magnífiques i agraïdes que val la pena de no mantenir, per més temps, fora del nostre propi circuit emocional. Són llocs als quals, generalment, no s’hi va, sinó que s’hi torna, per més món que haguem rodat...