L'equiparació de la baixa paternal amb la maternal és una qüestió de justícia, de democràcia i de corresponsabilitat. No és ni un privilegi ni una concessió ni un caprici, sinó un pas endavant per a la igualtat real entre dones i homes. L'estat espanyol hi arriba tard, però almenys s'ha plantejat un calendari de dos anys per corregir una disfunció històrica que no ha fet més que contribuir a la profunda desigualtat per raó de gènere tant en l'àmbit laboral com vital. Cert és que la via del reial decret llei mai és la ideal per consolidar una nova legislació perquè se salta el debat parlamentari -sempre més enriquidor i representatiu de les diferents opcions polítiques- i que el PSOE aprofitarà per fer-ne bandera durant la campanya electoral. Però es tracta d'una mesura de gran impacte per a la vida dels ciutadans.

Que Ciutadans i el PP plantegin impedir la consolidació d'un dret com aquest al·legant arguments jurídics retrata molt bé com en plena precampanya pesen més els partidismes que el benefici als ciutadans. Entra dins de la lògica de les dinàmiques de la confrontació política acusar Pedro Sánchez de fer-ho precisament ara per obtenir un rèdit a les urnes, però intentar frenar una mesura com aquesta és allargar una injustícia imposada per un sistema que aboca les dones a tenir menys oportunitats laborals i a assumir la càrrega majoritària de la criança. L'equiparació dels permisos -que haurien de tendir a allargar-se per arribar als estàndards europeus- reforça els drets de la mare i, el fet que sigui intransferible, aboca la parella a ser part activa amb igualtat de deures. També acaba amb el greuge que suposa que una empresa prioritzi la contractació d'homes perquè la baixa en cas de paternitat és més curta. 

Quantes dones han hagut de passar pel tràngol d'haver de respondre en una entrevista de feina si tenien plans per ser mares? Quantes dones han estat preguntades per com s'ho muntaven per conciliar la vida laboral i la familiar? Probablement, la resposta sigui que concilien tan malament com ho deuen fer ells, amb la diferència que ells pràcticament mai són interrogats per aquesta qüestió. Es dona per suposat que és la dona qui està abocada a sacrificar el seu progrés professional per dedicar-se als fills i per això és de justícia que des de les institucions s'interpel·li directament els homes i se'ls aboqui a la corresponsabilització: I tu, te'n cuides dels teus fills o filles?

Un estudi de la Universitat Pompeu Fabra conclou que les dones tenen de mitjana un 30% menys de probabilitats d'accedir a un procés de contractació que els homes malgrat presentar currículums equivalents. La bretxa salarial a Catalunya és del 23,4%, gairebé l'equivalent a una quarta part de la nòmina. A més, el 88,2% de les persones que deixen la feina remunerada per dedicar-se a tasques de la llar són dones, les pensions de les quals són després un 35% inferiors a les dels homes. A tot plegat se suma que una quarta part de les dones tenen contractes parcials i que són les dones les que fan el 75% de la feina no remunerada de cures.

Les xifres retraten com la legislació vigent, fins ara, no ha fet més que perpetuar el greuge i la reproducció d'uns rols de gènere que suposen uns privilegis per a ells i una pèrdua d'oportunitats per a elles. I de com el masclisme està institucionalitzat i impregna tots els estadis de la nostra societat. Això explica l'eclosió del moviment feminista, que és vist amb recels des dels poders fàctics perquè, precisament, posa en qüestió el sistema del qual es beneficien.